Demà, 31 d’octubre, farà exactament 20 anys de l’assassinat de la igualadina Francina Castelltort. El cas prescriurà oficialment segons la Llei vigent, de manera que es guardarà per sempre més en un calaix sense cap possibilitat de reobrir-se… i sense culpable condemnat. La sentència posterior al judici que va tenir lloc l’octubre de 2008 va deixar el paleta montbuienc Iván M. -únic acusat- lliure, en ser considerat per un jurat popular “no culpable”.
El Tribunal Suprem va ratificar temps després la sentència, i el cas va acabar-se definitivament, per més que la família Murcia Castelltort va lluitar tot el que va poder per evitar-ho. La prescripció era cosa de temps, i ara ha arribat. Podria donar-se el macabre cas que diumenge mateix l’assassí confessés els fets. No passaria res, perquè el cas estarà jutjat i tancat. Increïble, però cert.
“Jutges, Mossos i advocats ho tenien claríssim a l’inici. El jutge de Barcelona ens deia que no hi havia dubte sobre qui era l’autor. Però la defensa va saber jugar molt bé les seves cartes”
Un procés lacerant, ple d’errors d’investigació, canvis d’última hora i un resultat que deixa a la família un sentiment profund d’impunitat. Algú pot intentar buscar paral·lelismes amb el cas d’Helena Jubany, molt mediàtic gràcies al programa “Crims”, que s’ha reobert en descobrir noves proves, però és molt diferent. Aquell cas no va ser jutjat, no es va fer judici, es va arxivar i prou. En aquest sí. Aquesta és la clau del trist final.
Sebastià i Berenguer Murcia, marit i fill de la víctima, han parlat amb La Veu de l’Anoia per analitzar el periple judicial, la sensació de desemparament i la ferida oberta que va deixar a la ciutat.

Com definiríeu, des de la perspectiva d’aquests anys, tot el que ha passat en l’àmbit judicial? Ha estat un fracàs del sistema?
Ens sentim profundament decebuts. Quan mires la sentència amb paciència veus coses inacceptables. S’hi afirmen raons que són mentides directes. Per exemple, sobre les petjades trobades a la casa, marcades en una pintura fresca. La sentència diu que les petjades d’ella i de l’acusat podien haver-se fet en moments diferents, quan les claus només les tenia ell i no hi havia cap altra còpia. Van anar-hi en el mateix moment, és indiscutible, però la sentència va validar aquesta hipòtesi per afavorir la tesi d’innocència.
Més enllà d’aquesta valoració, quina combinació de factors va provocar un desenllaç així? Incompetència, mala sort o errors en l’estructura del cas?
Hi va haver un cúmul de desgràcies i d’errors des de l’inici. La part professional -jutges, Mossos d’Esquadra i advocats- ho tenien claríssim al començament. El mateix jutge de Barcelona ens deia que no hi havia dubte sobre qui era l’autor. Però la defensa va saber jugar molt bé les seves cartes, generant un núvol de pols, fent veure que hi havia claus per tot arreu i qüestionant la línia de custòdia de les proves. Quan els Mossos van perdre el control d’aquesta línia temporal i de custòdia, van quedar desacreditats davant del tribunal.
Fins a quin punt va ser decisiu el fet que el judici fos celebrat amb un jurat popular?
Va ser totalment determinant. El jurat popular es va creure la versió dels testimonis de la defensa i va anul·lar automàticament qualsevol altra evidència. Van acceptar que no podia ser al lloc dels fets per una qüestió de minuts, quan les distàncies a Igualada, des de les escoles de Montbui fins al passeig o el carrer d’Òdena, es fan en pocs minuts. El jurat, sense conèixer el terreny ni la lògica de la ciutat, va comprar aquesta versió.
Durant tots aquests anys s’ha parlat molt d’una taca de la qual es buscava l’ADN. Què ha passat finalment amb aquesta prova?
Fa uns mesos vaig anar directament a parlar amb els comandaments de la policia científica dels Mossos d’Esquadra a Manresa. Volia saber definitivament què passava amb la famosa taca de la samarreta. Em van aclarir que ni tan sols era sang, que no hi havia cap ADN reutilitzable. Però el més dolorós va ser quan em van confirmar que, encara que hagués aparegut una prova d’ADN irrefutable avui dia, ja no es podria fer res perquè el cas té sentència ferma i està jutjat. La llei impedeix jutjar dos cops la mateixa persona pel mateix delicte.
S’ha contemplat en algun moment acudir a instàncies internacionals com el Tribunal Europeu de Drets Humans?
Ho vam consultar amb advocats, però els terminis per anar a Europa són extremadament curts, de tot just sis mesos des de la resolució. Quan ens vam voler moure, el termini ja havia passat. Després, el Tribunal Suprem va respondre al nostre recurs d’una manera desastrosa, rentant-se les mans i confirmant tot el que s’havia dictat a Barcelona. Tot va anar en contra nostra.
Com va influir el canvi de la fiscalia poc abans del judici?
Va ser un altre cop devastador. La fiscal que s’havia preparat el cas se’l sabia de memòria, fons i forma. Però dues setmanes abans del judici va ser mare i el cas el va assumir un fiscal que no coneixia ni la distribució de l’immoble. Davant d’això teníem la defensa, un dels penalistes més agressius de Catalunya, que va estructurar el judici al seu favor. Nosaltres vam fer el que vam poder amb els recursos i el temps que teníem, però la fiscalia no estava preparada per rebatre el volum de més de dues mil pàgines de sumari en només quinze dies.
Heu tornat a coincidir amb la persona que considereu responsable pels carrers d’Igualada?
Una vegada he tingut la impressió de creuar-me’l. Recordo trobar-me algú molt guarnit i amagat en ple estiu al carrer Sant Magí. Va ajupir el cap perquè sabia perfectament qui era jo. És una sensació difícil de descriure, veure que qui va cometre aquest crim camina tranquil·lament pel carrer com si res hagués passat. En Berenguer se’l va trobar un dia al McDonald’s d’Igualada, a menys de dos metres. Imagina’t la situació…
Com ha après la família a viure amb aquesta absència de resolució judicial?
L’escalf de la gent d’Igualada ha estat constant. Ningú a la ciutat ha dubtat mai de la veritat ni de la nostra versió, i la resposta ciutadana sempre ens ha acompanyat. Però la sensació de desprotecció davant del sistema judicial queda per sempre. Sabem perfectament què va passar i qui ho va fer, però la justícia ha fallat de manera absoluta en el seu deure de fer reparar el dany.
Cronologia d’un crim sense resoldre que va commocionar Igualada
Una dècada després del brutal assassinat de Francina Castelltort i Riba, exregidora i tinent d’alcalde de l’Ajuntament d’Igualada, el cas continua envoltat d’un silenci incert. Es fets, que van commocionar la capital de l’Anoia el dia de Tots Sants del 2006, s’ha convertit en un dels enigmes més dolorosos de la història recent de la ciutat, i probablement un dels casos més indignants de la justícia d’aquest país.
Els darrers minuts d’una figura pública estimada
Francina Castelltort, filla del conegut empresari Josep Castelltort Ferrer “Truco”, era una figura central en la vida social, cultural i política d’Igualada. Fundadora de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a la ciutat, va servir com a regidora durant dos mandats, assessora de l’alcalde Josep Maria Sussana (1996-2000) i col·laboradora activa en entitats com la Creu Roja de l’Anoia, la Unió Cinematogràfica Igualadina o l’Antic Gremi de Traginers.

El dimarts 31 d’octubre de 2006, vigília de Tots Sants i jornada de reflexió d’una campanya electoral en què participava activament, Castelltort va sortir del seu domicili al passeig Verdaguer a tres quarts de cinc de la tarda. Tenia previst fer un parell de compres ràpides abans de reunir-se amb els seus companys de coalició (CiU) per preparar la jornada electoral de l’endemà. Després d’adquirir uns productes a la Rambla Sant Isidre, va coincidir al carrer d’Òdena amb el seu company de partit, l’avui alcalde Marc Castells.
Tots dos van caminar junts intercanviant impressions polítiques fins a la porta del Cafè de Silvano, on es van separar a les 17:06 hores. Castelltort va continuar sola en direcció al passeig Verdaguer. Aquell trajecte la feia passar per davant d’una finca de la seva propietat, situada al número 39 del mateix carrer d’Òdena, on una empresa de reformes acabava de finalitzar uns treballs de restauració aquell mateix matí.
Troballa fatídica
Segons les hipòtesis policials i judicials, la víctima va veure la porta del carrer oberta. A l’interior del cancell, hi havia a terra una pica de marbre d’elevat valor econòmic i sentimental que algú semblava intentar furtar.
Aquesta situació irregular va fer que Castelltort entrés a l’immoble per esbrinar què passava. Abans de les 17:15 hores, va patir una agressió mortal amb un objecte contundent.
Paral·lelament, el seu marit, Sebastià Múrcia, i el seu fill van viatjar a Barcelona per assistir a un partit del Barça, retornant a la matinada sense estranyar-se de la seva absència, atès que les reunions de campanya solien allargar-se. La incertesa va esclatar l’endemà al matí, 1 de novembre, quan Múrcia va comprovar que la seva dona no havia dormit a casa i no responia al telèfon.
Després de comprovar que no hi havia moviments bancaris i trobar la porta de la finca del carrer Òdena oberta, va alertar els Mossos. En inspeccionar l’edifici, els agents van trobar el cos sense vida de Francina Castelltort en una habitació del primer pis, tancada per fora. Al voltant del cadàver, estirat de bocaterrosa sobre un bassal de sang, es van trobar dos jocs de petjades: les de la víctima i les d’Ivan M., un dels paletes de l’obra.

Investigació i incògnites judicials
Les investigacions dels Mossos van conduir a la detenció d’Ivan M. L’acusació se sustentava en diverses proves circumstancials: la presència de les seves petjades a l’escena del crim, una taca de sang de la víctima trobada a la seva roba -la qual havia estat rentada de manera expressa- i restes biològiques a la furgoneta de l’empresa que ell havia conduït en exclusiva els dies anteriors. A més, l’acusat no va poder oferir una coartada sòlida per a la franja horària compresa entre les 16:00 h i les 17:45 h. La jutgessa d’instrucció va decretar la seva presó preventiva, on va romandre dos anys.
“El judici del cas va ser un cúmul de despropòsits. Després de la sentència els Mossos van mostrar proves determinants que no van sortir a la vista”
No obstant això, el procés judicial va patir giravoltes decisives abans de la vista oral, celebrada a l’Audiència de Barcelona el 2008. La fiscal titular del cas va agafar la baixa per maternitat quinze dies abans del judici, deixant la causa en mans d’un relleu amb poc temps per estudiar un expedient de milers de folis. Per la seva banda, la família va haver de contractar a última hora l’advocat penalista Jordi Pina -molt conegut anys més tard pel procés sobiranista- que va estar desbordat pel mateix volum de documentació.
Veredicte de jurat popular
Durant el judici, celebrat davant un jurat popular integrat per nou ciutadans, la defensa de l’acusat, el prestigiós penalista Jordi Claret, va aconseguir sembrar dubtes racionals sobre la cadena de proves i les hores de lliurament de les claus de l’immoble. El jurat va donar credibilitat a determinats testimonis de la defensa i va desestimar part de les proves pericials. Finalment, Ivan M, va ser declarat “No Culpable” per manca de proves suficients, quedant en llibertat immediata.

Vint anys després, encara molts que van viure el cas de prop es fan preguntes molt interessants:
- L’habitació estava tancada per fora i les finestres per dins, sense l’arma homicida (previsiblement una maça de paleta). Com ho va fer l’assassí per tornar les claus a l’acusat?
- Les claus van estar en poder d’Ivan M. fins a les 17:45 h o 17:50 h, moment en què les va lliurar a Construccions Busqué perquè arribessin als Castelltort, la qual cosa significa que la devolució real es va produir més tard de les 18 h.
- La furgoneta on va aparèixer la taca de sang havia estat conduïda exclusivament per l’acusat en els tres dies previs.
La resolució judicial deixa un buit immens, sense un autor condemnat davant la llei. El cas, de per si prou rellevant, va ser objecte d’un reportatge radiofònic de Carles Porta a “Crims”.
Uns dies més tard de la sentència, el cap de l’Àrea d’Investigació Criminal de la Regió Policial Central dels Mossos, Ramon Roig -avui cap de la comissaria d’Igualada- va citar uns pocs periodistes a la seu policial. La indignació entre la policia catalana era evident, i amb raó. Allí van aparèixer proves molt determinants que van ser refusades per al judici. Proves que l’autor d’aquest article va veure i no mereixien cap dubte sobre qui va cometre el crim. Algú que està en llibertat, per vergonya de la justícia.














