El clima preelectoral ha portat al nostre país una bogeria inèdita en temps de democrà- cia. Els lícits anhels d’independència d’una notòria part de la població catalana, palpables almenys des de fa set anys com a resposta a una desídia, també clarament definida, per part del govern espanyol respecte els drets històrics de Catalunya, han portat a l’Estat a una carreró de difícil sortida. Lluny d’evidenciar l’existència d’un problema, la sortida, fàcil, infantil i tremendament “resultona”, ha estat la d’atiar el foc i les brases cridant el ja famós “a por ellos”. La penosa demostració de parcialitat dels mitjans de comunicació espanyols -amb honroses excepcions-, i d’un Rei que mai més serà el Rei de tots els espanyols, ha retornat a Espanya la imatge internacional de país de pandereta, de cervells amb neurones sobrades d’espai, tot allò que ha enaltit sempre les audiències de Torrente, de Landa i d’Ozores; de Berlanga, de Martínez Soria, de La Que se Avecina, i de Belen Esteban. La Espanya que, pel que es veu, ni els espanyols seriosos no poden o no saben amagar. O no volen.
El més trist és que, aquí, alguns s’han deixat seduir i imbuir per acabar copiant el que diuen de nosaltres a les Espanyes, per creure-s’ho de la primera a la darrera lletra. I criden “a por ellos”, quan, que jo sàpiga, no tenen cap senyal visible que els diferenciï. Són o no són catalans? Si ho són, per què es deixen seduir per missatges que no són certs, o bé estan intencionadament desdibuixats o exagerats? Què tenen contra aquest tros del món que es diu Catalunya? Tan malament viuen aquí? Els seus fills, són menystinguts per algú? Són assenyalats per les seves idees, o per com parlen? Quin mal se’ls hi ha fet? De debò n’hi ha per tant, quan fa tants i tants anys que viuen aquí? No serà que potser estan una mica amargats? I quina culpa en tenen, els altres?
No fa gaire dies, un amic, no gaire seguidor d’aquests comportaments, em deia esgarrifat que no podia entendre aquestes reaccions. Extremeny ell, es vanagloriava de tenir els sentiments partits en dos, perquè, en el fons, allà encara hi té una casa. “Però jo tinc dues cases, aquí i allà, i tu només en tens una”, em deia. “Vols que et digui una cosa? Defensa la teva única terra i la teva única casa, amb ungles i dents, si cal, perquè el meu poble no va saber-ho fer quan tocava”.
El deixem que acabi tenint tota la raó?
