L’obra de Pere Puig neix de l’observació, de la valoració del lloc, de la comprensió de les persones que l’han d’habitar, però també d’una confiança tenaç en allò que és essencial: l’espai, la llum, els materials…, i, sobretot, la manera com un edifici pot arribar a formar part de la vida quotidiana.
Aquesta manera particular d’entendre l’ofici pots descobrir-la, des del passat 18 de setembre fins al 18 de novembre, al Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, amb l’exposició “Pere Puig, arquitecte. Una retrospectiva”: una mostra que recorre més de quaranta anys de la trajectòria professional de l’arquitecte igualadí; que no vol ser ni una simple successió d’edificis ni un inventari de projectes.
És sobretot una invitació a descobrir una particular manera de fer arquitectura. L’acte d’inauguració, aquest 25 de setembre, amb més de dues-centes persones, va contenir inevitablement un aire d’homenatge. Les paraules del comissari, Roger Velázquez; de Pere Joan Ravetllat, en representació de l’ETSAB; de Manel Alcubierre, president de la Demarcació de les Comarques Centrals del COAC; de Glòria Ferré, la seva muller, i de l’alcalde d’Igualada, Marc Castells, van contribuir a posar en relleu tant la talla professional de l’arquitecte com la seva dimensió humana. I és, precisament, aquest doble abast el que l’exposició realment aconsegueix de transmetre’t.
Fill d’Igualada (1955), Pere Puig i Rodríguez va observar ben aviat que el dibuix podia ser una porta d’entrada a l’univers arquitectònic. Format a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, va trobar en figures com Le Corbusier, Mies van der Rohe, Alvar Aalto i, especialment, Louis Kahn, aquells referents que li servirien per a orientar la seva mirada. Alhora, d’ells en va assimilar una actitud davant l’arquitectura: el valor de la precisió, la claredat constructiva, la proporcionalitat, la força de la simplicitat i la capacitat de fer que les formes siguin un resultat de l’espai que ocupa cada edifici i de la seva utilitat.
Des d’aquesta perspectiva, davant d’una obra de Puig, de seguida evidencies un munt de peculiaritats: la llum penetra als interiors, els materials guanyen importància, els recorreguts tenen sentit i els espais amplis i oberts persegueixen una relació natural amb les persones a qui van destinats.
Definitivament, l’arquitectura de Puig a tothora, al decurs de més de quatre dècades, s’ha basat a trobar el mitjà més adequat per a optimitzar un emplaçament en un lloc concret, sigui en intervencions sobre edificis preexistents, sigui en projectes de nova creació.
Tanmateix, la seva curiositat tampoc no s’ha limitat mai a l’arquitectura. L’art, la filosofia, l’antropologia, la música, el cinema, la tecnologia o el medi ambient han format part d’un univers intel·lectual que ha alimentat la seva pràctica professional; una realització que, entre el 1994 i el 2000, va completar-se en fer de professor de Projectes a l’ETSAB, aquella pràctica docent que li va permetre de compartir preguntes, coneixements i maneres d’entendre l’arquitectura amb les noves generacions. En conseqüència, la seva trajectòria ha estat mereixedora de reconeixements en diverses edicions dels Premis FAD i en certàmens internacionals, a propòsit d’una obra arquitectònica, un llegat del tot visible d’uns edificis que han anat incorporant-se al paisatge quotidià d’Igualada, de l’Anoia i d’altres indrets de Catalunya.
Quant a la retrospectiva, constataràs que es tracta d’una plausible mostra que reforça l’interès per a donar a conèixer l’arquitecte des de diversos angles. Efectivament, des d’una mirada atenta, de seguida et situaràs davant l’obra construïda, el procés de cada projecte, els referents i també la persona que hi ha darrere; en una exhibició d’un enfilall arquitectònic feta de plànols, fotografies, maquetes, imatges digitals, audiovisuals i documentació de projectes.
De retruc, entreveuràs que la profusió de materials -emprats per Puig- no és gratuïta, doncs ajuda a entendre tot el projecte arquitectònic; perquè darrere de cada edifici hi ha un encadenat de decisions, dubtes, estudis i aproximacions; un súmmum que presenta l’arquitectura més com a un procés, que no pas com a un resultat.
Així, entre les nombroses obres presents, destaquen algunes de les intervencions realitzades a Igualada i a l’Anoia: la rehabilitació de Cal Granotes, el Centre Cívic de Fàtima, el Pont de Fàtima, el Campus Motor Anoia o el Centre Cultural Mont-Àgora, a Santa Margarida de Montbui, etc.
Actuacions que totes elles responen a projectes diferents, ateses les particulars circumstàncies, però que comparteixen una voluntat persistent de donar una resposta específica a cada indret. Cada solar té una orientació, una història, una llum; cada edifici, una funció; cada persona, un propòsit d’habitatge… Definitivament, projectar -segons Puig- consisteix, sobretot, a saber llegir aquestes condicions prèvies a la construcció.
La retrospectiva arriba, a més, coincidint amb el tancament del seu despatx professional, per raons de salut, una malaltia neurodegenerativa que li ha anat minvant la mobilitat; una casuística que confereix a la mostra una dimensió summament emotiva a l’hora de fer visible una vida dedicada íntegrament a una vocació, i entendre fins a quin punt aquelles línies sobre un paper s’han anat convertint en espais de la memòria col·lectiva.
En definitiva, “Pere Puig, arquitecte. Una retrospectiva” parla d’arquitectura, però també parla de les persones, del temps, dels llocs i de la mirada. De la capacitat d’observar abans d’intervenir i d’entendre que construir no és simplement afegir una forma al paisatge, sinó establir-hi una relació el més humana possible. Una relació feta de llum, matèria, memòria i vida. Al cap i a la fi, una concepció personal i única de l’arquitectura en cada indret.
