Pau

303

Bernat Roca

Has marxat. La notícia ens va arribar de sobte, però ja feia dies que t’acomiadaves. Bé, potser tota la vida és un comiat, com va deixar escrit Rilke fa temps. Miedo a cruzar la calle que lleva al olvido. Vas viure intensament, fins al final. Eres sensible i fràgil, i alhora resistent i guanyador. Amb la vida com a molt hi pots empatar ja que ella sempre marca al darrer minut. I tu havies marcat molts gols. Recordo quan vas tocar a Igualada per primer cop. Era aquell estiu. La cançó La Flaca havia començat a petar-ho. La campanya de tabac i música la va fer triomfar. Venies de la publicitat i sabies tots els trucs. El concert estava ple a vessar. Era una bogeria. La vida de milers de persones pot canviar per una cançó. Tants amors que s’han fet i desfet amb aquella cançó. Por un beso de la flaca daría lo que fuera.

Després hi vas tornar amb un catxet de superestrella. Van dir que el grup havia renunciat a part dels diners, degut a que el concert al camp del García Fossas no havia funcionat tan bé com esperava l’ajuntament. No sé si és veritat l’anècdota. Eres generós amb les causes perdudes. Sabies que havies tingut sort i la volies compartir. Jo recordo que treballava de pizzero i vaig passar un moment per allà amb la moto mentre repartia. Pensava que potser sentiria La Flaca altre cop i la música em tornaria a aquell estiu llunyà.

L’experiència de la pèrdua tenyia les teves cançons, ja que sabies per experiència que tragèdia i comèdia van de la mà i que l’home és un ésser escopit al món destinat a la mort, la veritat terrible del Silè. Però escoltant les teves cançons -potser era l’alegre fons rítmic de la música llatina sempre tan resilient- la vida sempre guanyava al final. Sabies que l’amor són dos parells d’ulls que es miren amb tendresa o desig. Me atraparon tus mentiras y me enamoré de ti. Diuen que l’art consisteix en agafar un trosset de la vida quotidiana, un detall del món i presentar-lo com si fos una peça única i irrepetible de l’univers. No eres un músic prodigi, però dominaves la composició de lletres i tornades, creaves l’esquelet que els teus magnífics músics vestien per fer petites joies comercials. Vas cantar-li a la dona, sobretot a ella. Tocat per la vareta de Venus vas buscar la bellesa allà on anaves.

L’etern femení ens impulsa cap a allò més elevat, escriu Goethe al final del seu Faust. Tu també tenies un pacte amb el Diable. Yo nací en la cara mala, llevo la marca del lado oscuro. Vas assolir el que molts músics i compositors anhelen i no troben: l’èxit i el reconeixement popular. La gent t’estimava, t’estimàvem. Passejaves el teu encant de persona normal i això agradava. Ara ja has marxat i ens deixes les teves cançons i el teu bon humor, la teva filosofia de vida i la teva manera d’estar al món. Porque a nada le tengo miedo. Porque a nada le tengo fe. Nec spe, nec metu (sense esperança, sense por), el vell lema dels estoics que Isabel d’Este tenia al seu escut d’armes. Tu eres com un silè de Sòcrates: savi, trapella, amant d’Orfeu i de Bacus. Com Dionís vas rescatar Ariadna a la platja de Naxos i la vas convertir en estrella. Ara ja has resolt tots els enigmes i creuat l’última porta. Estàs en pau. Gràcies.