La pèrdua recent del molí paperer de Cal Guarro, a la Pobla de Claramunt, és molt més que l’enderroc d’un edifici antic; és la desaparició d’una part insubstituïble de la memòria col·lectiva de l’Anoia i un toc d’alerta sobre la fragilitat del nostre patrimoni davant l’especulació i la inacció administrativa. Aquest molí, testimoni del passat industrial paperer de la comarca i símbol d’una identitat forjada al llarg de segles, ha estat víctima d’una cursa contrarellotge en què la protecció legal no ha arribat a temps.
L’enderroc s’ha produït mentre encara estava obert el procediment per declarar l’edifici Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), un tràmit iniciat feia més d’un any però que, segons veus expertes, va patir un retard injustificable. El silenci i la lentitud administrativa han estat còmplices d’aquesta pèrdua irreparable. L’empresa propietària dels terrenys, va procedir a la demolició sense disposar de la llicència d’obres pertinent, segons ha confirmat l’Ajuntament, que ara anuncia un expedient sancionador. Però la sanció arriba tard: el patrimoni ja és història.
El cas de Cal Guarro posa de manifest una realitat incòmoda: la protecció del nostre patrimoni històric sovint queda supeditada a interessos econòmics i a una visió de desenvolupament que oblida que el progrés no pot ser a qualsevol preu. El desenvolupament industrial ha de ser compatible amb la preservació del llegat històric; perdre’l és empobrir-nos com a societat, renunciant a allò que ens fa únics i arrelats al territori.
No podem permetre que la defensa del patrimoni es converteixi en una arma llancívola entre partits o en una qüestió de responsabilitats difuses. Ajuntaments i Consell Comarcal tenen l’obligació indelegable de vetllar pel compliment estricte de les normatives de protecció i d’actuar amb la màxima diligència davant qualsevol amenaça. La vigilància no pot ser reactiva ni quedar-se en l’anunci de sancions quan el mal ja és fet. Cal una actitud proactiva, una planificació rigorosa i la valentia política per prioritzar el bé comú per damunt de les pressions puntuals.
La societat civil, entitats com el CECI, i la ciutadania en general, reclamen un canvi de paradigma: el patrimoni no és un obstacle, sinó una oportunitat per construir un futur amb identitat, orgull i respecte pel passat. La defensa del patrimoni històric no és una opció; és un deure col·lectiu i una exigència democràtica.
