Com deia la setmana passada, he fet un viatge de descoberta per l’Índia (avui Bherat) a l’estat de Mhadya Pradesh, prescindint dels llocs turístics i acostant-me al que, penso, és la societat més autèntica. És menys divertit que fer les clàssiques turistades però més intens. Per fugir dels tòpics, no he vist el Taj Mahal. En canvi, a Delhi, vaig visitar la tomba de Humayum, que n’és la precursora.
Una de les característiques principals del caràcter hindú és la seva religiositat, però, a diferència d’altres, els hinduistes són molt acollidors amb les persones que s’acosten a les seves celebracions. L’única cosa que demanen és que et descalcis i, segons quan, que no facis fotografies. En aquest viatge he tingut ocasió de participar en quatre ritus en diferents temples i de tres variants de l’hinduisme diferents. En totes quatre ocasions he estat acollit com un feligrès més.
De primer vaig participar en una festa Aarti al poble de Gwari Ghat, que, si no plou, es fa cada dia a la ribera del riu Narmadà. Joves sacerdots dirigeixen les ofrenes, en forma de fruita i pètals de flor, que el poble llença al riu amb compromís de cuidar-lo, com a part fonamental del seu medi ambient. No solament em deixaren fotografiar, sinó que fins i tot vaig ser convidar a fer un passeig nocturn en barca.
Uns dies després, a Khajuraho, vaig tenir ocasió de participar en una altra festa Aarti, però a l’interior d’un temple on les ofrenes es donaven al sacerdot i on ningú no podia fer fotografies ni filmar. Tothom va respectar el meu aspecte ben poc hindú.
També a Khajuraho vaig ser convidat a participar en una festa de benvinguda de la segona tendència en importància de la religió hindú: el jainisme. Es distingeixen perquè els seus líders masculins van totalment despullats. No és el cas de les dones que vesteixen bàsicament de blanc i groc. Tampoc en la seva celebració, a base de menjar i ball, vaig tenir cap mena de rebuig al meu costum de filmar i fotografiar-ho tot.
La quarta celebració on vaig participar va ser al Temple del Sol, de la minoria Sigh, a la ciutat de Gwalior. Vaig coincidir amb un aplec de fidels que, guarnits amb mocadors grocs al cap, cantaven i ballaven en honor a les seves deïtats. Els sigh són una derivació entre l’hinduisme i l’islam que ocupa únicament a un 2’5% de la població hindú.
Els hinduistes són molt respectuosos amb les persones que els visiten. Els temples, totalment oberts a tothom, expliquen amb els milers de figures de pedra que els abelleixen, històries divines i humanes que són universals. Entre elles, tota la varietat de postures del Kama Sutra i de Les Mil i Una nits. Com sempre hi he trobat vestigis de la dominació mongol -islàmica- que varen destruir els rostres de les figures humanes dels temples que en algun moment de la història han estat sota la seva jurisdicció. A Egipte, l’església catòlica va fer el mateix amb els esgrafiats dels temples i les piràmides. Per als hinduistes, religió i llibertat són compatibles. Tota una lliçó.
