Això que els secretaris d’organització -o els tresorers- dels partits acabin sent corruptes ho hem vist moltes vegades en qualsevol dels dos grans partits d’Espanya: Alfonso Guerra, Sala, Naseiro, Bárcenas… Malgrat els escarafalls que provoquen cada vegada que es destapa un cas, els escàndols segueixen passant i els diners se segueixen malversant. El darrer episodi, de moment, l’estem patint amb el cas Koldo que afecta els dos darrers secretaris d’organització del PSOE.
Quan hi ha una crisi tan complexa com la que s’està vivint a l’estat espanyol a causa de l’enèsim escàndol de corrupció política, en lloc d’escoltar els habituals tertulians que aquesta setmana són entesos en corrupció, la setmana passada eren especialistes en aranzels i l’anterior ho eren en efectes climàtics… prefereixo fer comparacions amb casos anàlegs en la història europea.
M’ha vingut al cap el cas de Willy Brandt, el gran líder socialdemòcrata alemany que va lluitar per la reunificació alemanya, el diàleg entre l’Est i l’Oest i va impulsar una economia viva que reduís les diferències socials. Brand, nascut a Lübeck, va tenir una infantesa difícil i una joventut de lluita, patiment i exili. Fou perseguit pels nazis, i després expulsat de l’Alemanya Oriental pels comunistes.
Mai no es va rendir. Va refundar el partit socialdemòcrata del qual en va ser president, va ser alcalde del Berlín occidental i el 21 d’octubre del 1969 era nomenat canceller d’Alemanya federal. Els seus esforços per la millora de relacions amb l’Alemanya oriental, Polònia i la Unió
Soviètica, l’àrea més calenta d’Europa els anys 60/70, li feren guanyar, el 10 de desembre del 1970, el Premi Nobel de la Pau.
Durant poc més de cinc anys no solament va ser el líder indiscutible del país amb l’economia més potent, sinó que també era un referent per a tot Europa i un dels líders més escoltats del món. La seva petja i el seu exemple, encara és visible avui.
Tot això es va acabar quan el 24 d’abril del 1974, la policia alemanya va detenir a Günter Guillaume, un assessor de Billy Brandt, acusat de ser espia de la Unió Soviètica. La dreta va acusar Brand de tenir un comunista infiltrat a la sala de màquines de la cancelleria alemanya. Brand, tot i ser totalment innocent del cas, va dimitir com a canceller, tot i que va seguir com a president del seu partit, l’SPD.
Que Pedro Sánchez no té l’enorme nivell personal de Willy Brandt, és evident. Que la seva responsabilitat en l’escàndol Koldo, és infinitament major que la que podia tenir Brandt en el cas Guillaume, també. Que la figura de Sánchez no és comparable a qui va guanyar el Nobel de la Pau, és un fet. En canvi, Willy Brandt va deixar la Cancelleria, mentre que Pedro Sánchez es queda arrapat com una paparra al palau de la Moncloa.
Em nego a creure que Sànchez desconeixia del tot les activitats delictives dels seus dos homes de màxima confiança i m’indigna que el rumb polític de l’estat estigui en mans tan maldestres.
Però encara m’indigna més saber que s’han utilitzat milions i milions d’euros en sistemes d’espionatge invasiu -Pegasus- per espiar a líders polítics catalans la majoria dels quals, al capdavall, han demostrat que mai han representat un perill real per a la “sagrada unidaz de España”.
Els grans homes assumeixen les seves responsabilitats i donen exemple de comportament. Els cagabandúrries s’aferren a la mamella sense cap vergonya tot i haver perdut el dret a ocupar-la. A vegades l’autoritat només es pot demostrar, demanant perdó, retornant els diners i dimitint. Just el contrari del que fa en Sànchez.
