Una de les anècdotes més conegudes que il·lustren el llegat colonial als museus europeus és l’espoli dels marbres del Partenó d’Atenes. A principis del segle XIX, el diplomàtic britànic Thomas Bruce, 7è comte d’Elgin, va retirar part d’aquests marbres, els va portar a Anglaterra i els va exhibir al Museu Britànic. Aquests marbres, que formen part del patrimoni cultural grec, van ser desposseïts de la seva terra natal durant el domini turc sobre Grècia i mai no han estat retornats. Avui en dia, aquesta polèmica segueix viva, tant a la societat grega com en moltes altres nacions que reclamen la restitució d’objectes culturals que van ser retirats sota l’excusa del colonialisme.
El cas d’Elgin és només un exemple dels nombrosos debats sobre la restitució de patrimoni cultural i científic. Un debat que també es viu als museus catalans on el llegat del colonialisme és present no només a través de documents històrics o llibres, sinó també a través dels objectes que conformen les col·leccions. Obres d’art, artefactes o materials etnogràfics procedents de les antigues colònies es troben en les vitrines d’institucions que, malgrat la seva vocació cultural i educativa, també reflecteixen un passat de dominació i apropiació.
És en aquest context que des de fa un parell d’anys l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) va aprovar el finançament del projecte “(Tr)african(t)s” per investigar l’origen i les condicions d’adquisició de peces i col·leccions procedents de les antigues colònies espanyoles o de països africans que, tot i no haver format part de l’imperi espanyol, mantenen una estreta relació postcolonial amb Catalunya. El projecte s’emmarca dins de les polítiques de reparació de la dominació colonial que s’estan impulsant a altres llocs d’Europa i inclou una sèrie de museus i col·leccions situades a Catalunya, entre els que es troba el Museu de la Pell i Comarcal de l’Anoia i les seves col·leccions de pells provinents de les antigues colònies espanyoles del Marroc i de Guinea Equatorial.
Entre les diverses peces colonials que es poden trobar al museu de la Pell d’Igualada, al número 274 de la revista “Sàpiens” en destaquen una pota d’elefant adobada provinent de Guinea Equatorial. El primatòleg Jordi Sabaté Pi, conegut per portar Floquet de Neu a Barcelona, tenia vincles familiars a la ciutat i va fer arribar diverses peces al museu. La pota d’elefant va arribar a Igualada el 1957 i va ser una donació seva, un personatge obscur que va usar la seva influència en el govern colonial per fer contraban de goril·les i altres primats, tan vius com morts, aprofitant-se que el govern colonial de Guinea prohibia que els africans cacessin elefants o goril·les perquè la legislació conservacionista els reservava per als caçadors europeus.
La descolonització dels museus és un procés de revisió crítica que s’està duent a terme en els darrers anys en les col·leccions, les narratives i les pràctiques museístiques per reconèixer i rectificar les conseqüències del colonialisme. Implica la restitució d’objectes culturals robats o extrets durant el període colonial, la revisió de les representacions estereotipades de les cultures colonitzades i la inclusió de les comunitats d’origen en la curadoria i les exposicions. Tal com explica el professor d’antropologia social de la Universitat de Barcelona, Alberto López Bargados, aquest procés és complex i requereix un acord mutu entre les dues parts, ja que no es tracta només de reparar els drets de propietat sobre els objectes, sinó de reparar les relacions entre éssers humans. Afegeix que, no totes les alternatives han de passar pel retorn unilateral de les col·leccions. En alguns casos, les mateixes comunitats víctimes de l’espoli podrien voler mantenir part del seu patrimoni a les vitrines dels museus europeus, com una mena d’ambaixada cultural que afavoreixi el coneixement mutu, o bé explorar formes de propietat compartida o usdefruit, o aprofitar les noves tecnologies per programar exposicions virtuals. El que està clar és que sigui una cosa o sigui l’altra, ha de ser la comunitat espoliada qui decideixi què ha de succeir amb la pota d’elefant del museu i amb la resta de material que hi tenim actualment.
