Aquesta columna arriba excepcionalment des de l’altra banda de l’oceà Atlàntic. L’escric des d’una terra amb alguna arrel catalana i amb un llenguatge farcit de catalanismes. Després de 17 anys de la meva darrera visita, he tornat a Cuba per participar en un Congrés Internacional de cultura i turisme.
A la mítica pel·lícula Cinema Paradiso, hi ha una escena on el vell maquinista li diu al jove aprenent: “Si marxes d’un lloc i hi tornes al cap d’uns any, hi trobaràs molts canvis, però si hi tornes al cap de deu anys, ho veuràs tot igual”. Això m’ha passat a Cuba. Després de disset anys de no tornar-hi, hi he vist alguns canvis i també moltes coses que segueixen sent exactament iguals que les vaig deixar aquell any 2007 del meu darrer viatge.
Dels canvis que hi he trobat, em permetreu que en parli amb més temps i espai, en una propera edició si els companys em cedeixen lloc per publicar text i fotos, perquè soc dels que penso que els viatges es poden explicar de paraula, però són més ajustats si inclouen fotografies.
Del que he trobat igual us en puc fer cinc cèntims ara mateix perquè es poden copsar en posar els peus a la terminal de l’aeroport José Martí de l’Havana. Hi he trobat la mateixa amabilitat, ganes d’ajudar i disposició a compartir festa, que sempre han tingut la majoria dels habitants d’aquesta illa fascinant. En cap altre lloc es pot muntar una festa únicament amb una ampolla de rom i una guitarra. I si és al popular Malecón, la festa es pot allargar fins la sortida del sol. L’alegria, la música i l’ingeni continuen formant part de l’ànima cubana.
A la meva darrera visita a Cuba encara vivia el Comandante Fidel Castro, al qual va succeir el seu germà Raul que va governar l’illa durant 10 anys. Des de 2018 que governa l’illa algú que no és de la família Castro. Miguel Díaz Canel és el primer mandatari cubà que no va participar de la revolució castrista (1956-1959), car és nascut el 1960.
Per clima, cultura i història, Cuba sempre m’ha agradat. El 10 de desembre del 1898 deixava de ser una colònia espanyola, quan la monarquia borbònica d’Espanya la va cedir als Estats Units, conjuntament amb Puerto Rico, Filipines i l’illa de Guam. Cuba no va ser gaire temps colònia nord-americana. El 20 de maig del 1902 es proclamava república independent aprovant la seva primera Constitució. No obstant els Estats Units no varen deixar d’exportar la seva cultura a Cuba, omplint l’Havana de casinos, teatres, hotels i altres negocis poc recomanables.
Això es va acabar amb l’arribada dels barbuts des de Sierra Maestra fins a l’Havana, iniciant la posada en marxa d’una revolució, la salut de la qual tot sovint és qüestionada des de fora. Honestament confesso que després de tres viatges, encara avui no m’atreveixo a fer una diagnosi clara del que han representant els 65 anys de revolució castrista cubana. Potser aquesta quarta visita permeti arriscar-me a diagnosticar.
De moment, i sense cap por a equivocar-me, el que us puc recomanar amb tota seguretat, és una visita a la més gran de les Antilles. Si no la coneixeu, estic segur que us enamorarà.
