Com cada any, el dia 11 vaig celebrar la Diada Nacional de Catalunya assistint a dos actes. Al migdia a una ofrena floral i a la tarda, com cada any, a la manifestació unitària de Barcelona.
A Barcelona, i a Lleida, Girona, Tarragona i Terres de l’Ebre érem molts però m’hauria agradat ser encara més. Tinc clar que la politiqueria dels partits no és el millor estimulant per sortir al carrer a fer remor per reivindicar uns drets que, d’antuvi, sabem que no aconseguirem, però “tanmateix la remor persisteix”.
Des d’aquell llunyà 1977 que ens va concentrar a un milió de catalans lluitadors i esperançats (amb una població total de menys de sis milions) he viscut molts onzes de setembre, especialment des del 2010 quan va començar l’efervescència del procés independentista i, sempre invariablement, fóssim els que fóssim, hauríem desitjat ser encara més els assistents.
Aquest any, si hem de fer cas a la premsa i als opinadors, hem tocat fons quant a participació. És clar que si la dreta, per suposat, però també el socialisme, els comuns i molt bona part d’ERC -entestats com estan en les seves coses- no hi ha assistit. Si ho comparéssim igual hem estat més del que sembla, els que hem sortit a fer remor al carrer.
És xocant escoltar dirigents de partits que han perdut centenars de milers de vots en només un any, que es queixin que l’Assemblea perd força i ho atribueixin a que l’entitat ha criticat un determinat partit polític i n’afavoreix un altre. Res més lluny de la veritat però, no els critiquis, que passes a encapçalar la seva llista d’enemics, per davant dels més conspicus espanyolistes.
Personalment, i veient el que ha passat fins ara i analitzant on som, prefereixo pensar en el 12 de setembre… de 1714. Què varen fer els barcelonins l’endemà de la capitulació davant les tropes borbòniques? Tornar a la feina. Obrir els comerços i treballar de valent per tornar a aixecar Catalunya.
Al segle XIX, mentre al gruix de “provincias” de Castella es miraven el treball com una cosa indigna de “hidalgos de alta cuna”, els obrers catalans s’ajuntaven en corals per cantar cançons de lloa al treball.
Quan Espanya parlava de la Unió Europea despectivament titllant-la de “la Europa de los mercaderes”, els partits democràtics catalans teixien llaços d’afinitat amb les grans corrents ideològiques europees.
Ara mateix Europa veu amb estupor que la majoria de polítics espanyols -incloent-hi els teòrics republicans dels PSOE- segueixen aplaudint Juan Carlos I tot i haver creat una fundació a l’estranger per preservar la seva immensa fortuna i llegar-la als fills, sense aclarir el seu origen ni pagar un sol euro d’impostos.
És més que evident que els catalans que ens manifestem cada 11 de setembre, volem deixar de ser súbdits per passar a ser ciutadans lliures. Per assolir aquest objectiu cada 12 de setembre hem de posar-nos a caminar per fugir de tanta misèria moral com vomiten, dia si i dia també, els hereus d’aquell Felip V que fa 310 anys ens va arrabassar per les armes, la nostra llibertat.
Cada any celebrem una Diada, però tenim, si volem, 364 dies més per treballar efectivament per a assolir un nou país.
