He de començar aquest article demanant perdó als lectors. He estat dues setmanes sense acudir a la nostra cita setmanal, un fet que mai havia passat. El motiu és que havent de fer un viatge de dotze dies pels Balcans, vaig enviar a La Veu els dos articles corresponents a les dues setmanes d’absència, però vaig cometre un error enviant dos articles antics. Els companys de redacció, amb bon criteri, varen optar per prescindir de la meva secció, en lloc de publicar uns articles ja publicats. Agraeixo als companys la delicadesa i els demano perdó a vostès, els amables lectors.
El motiu de la meva absència ha estat un periple de sis dies per Sèrbia i sis més per Albània. A banda de l’interès històric i cultural d’ambdós països, a mi que m’agrada la política, m’interessava el tema de Kosovo que afecta de forma molt notable als dos estats.
De primer a Sèrbia, tan bon punt vaig posar els peus a l’aeroport Nicola Tesla de Belgrad, en veure el meu passaport espanyol ja em varen agrair que Espanya no hagi reconegut la independència de Kosovo. Vaig obviar que, com a català, estic en desacord amb el govern d’Espanya respecte de Kosovo, per tal de tenir un viatge més productiu i més tranquil.
Les converses amb la guia i el xofer serbis -molt bons en la seva feina- em varen desmentir alguns prejudicis que tenia respecte dels serbis al voltant del seu paper en les tres guerres dels Balcans, especialment amb la més dura i cruenta, la de Bòsnia. La guerra on es va encunyar el terme neteja ètnica, aplicada especialment a la població bòsnia-musulmana per part dels militars bòsnio-serbis.
Quan a la segona part del meu viatge vaig aterrar a l’aeroport Mare Teresa de Calcuta, a Tirana, al guia i al xofer, passats els tràmits de rigor, els vaig interpel·lar pel tema Kosovo i en síntesi em varen explicar la mateixa història, però des d’un altre punt de vista. Vol dir que la informació rebuda a un i l’altre lloc és bona, però la raó es troba en diferent cantó.
Els que hem conegut la República de Iugoslàvia -que anava des d’Àustria fins a Grècia- i veiem ara els diferents estats en què s’ha convertit, on uns es troben dins la Unió Europea, altres encara no i fins i tot algun es troba sota la influència russa, ens sembla impossible que el Mariscal Tito, que era croat, els pogués mantenir units i en pau durant quatre dècades.
Sense entrar a fons en el relat del sagnant conflicte balcànic dir que quan Tito mor el 4 de maig del 1980 a Ljubljana (actual Eslovènia), el règim comunista el va sobreviure pocs anys i no va ser fins que ocupa el poder a Iugoslàvia Slobodan Milosevic, líder del Partit Socialista de Sèrbia qui, violant la Constitució iugoslava, suspèn l’autonomia de Kosovo. Això va alarmar a totes les federacions iugoslaves que no volien perdre els seus marges de llibertat federal. Començava així el pitjor conflicte bèl·lic que ha viscut Europa després de la II Guerra Mundial.
Tenint en compte que a Iugoslàvia, abans, i ara a totes les repúbliques balcàniques hi conviuen les tres religions monoteistes: cristians, ortodoxos i musulmans i que comparteixen el mateix idioma, serbocroat, hom podria pensar que una suspensió autonòmica pogués desfermar la voluntat independentista dels diferents països confederats. Però ho va fer perquè els plans de Milosevic -mort a la presó condemnat per crims de guerra- en el fons eren convertir la potent i neutral Iugoslàvia en una república Sèrbia, amb preeminència dels serbis en tots els organismes de l’Estat: govern, judicatura, exèrcit, premsa…
Després del 155, com a català, no deixa d’admirar-me la voluntat dels bosnians, els montenegrins, els kosovars, els eslovens, els croats… de voler mantenir la seva identitat, resistint-se davant la dictadura que el socialista Milòsevic els volia imposar, manu militari, perquè tot fos serbi.
Sèrbia i Albània viuen en pau, però es miren de reüll pel futur de Kosovo que, coses de la vida, si mires un mapa turístic serbi, segueix formant part del mateix país. Si en mires un d’albanès, està dibuixat com a foraster, però amb una línia fronterera discontínua… com si encara l’estiguessin pintant.
