Hi ha un seguit de preguntes que a Igualada sempre sobrevolen l’ambient i que ningú sembla voler respondre: Quants diners dona l’Ajuntament a la Comissió organitzadora de la Cavalcada dels Reis per fer possible tota la festa? Quina infraestructura cedeix gratuïtament la ciutat a Fira d’Igualada per a que munti les fires? I si els Moixiganguers no demanen subvenció al Departament de Cultura quan s’obre la convocatòria, vol dir que no veuen ni un euro de l’Ajuntament? La resposta està ben amagada en uns convenis municipals tan opacs que només els elegits -el govern i la junta d’aquestes entitats- tenen l’honor de conèixer-ne els secrets. La resta de mortals només podem especular i fer les nostres hipòtesis.
Un conveni municipal és un acord formal entre l’Ajuntament i una altra entitat, sigui pública o privada, que estableix una col·laboració específica o regula una relació determinada, com pot ser la cessió d’un espai públic, l’atorgament d’una subvenció nominativa o la participació en un projecte o activitat concreta. Aquest acord sol incloure compromisos econòmics, logístics o de serveis tant per part de l’Ajuntament com de l’altra entitat implicada. Els convenis de col·laboració entre administracions i entitats són una eina legítima per canalitzar recursos públics, però han de complir unes condicions bàsiques: han de ser públics, accessibles i, en molts casos, aprovats pel ple municipal. A Igualada, això no passa. Els convenis se signen de manera discrecional, sense passar pel ple i sense que la ciutadania pugui conèixer-ne els detalls.
Les subvencions, almenys, sí que passen pel ple. A la tardor s’aproven les bases de concurrència, després es publiquen i les entitats interessades presenten les seves propostes per rebre subvenció pública. A la primavera, la concessió d’aquestes subvencions és discutida i aprovada al ple municipal de forma que es poden consultar els imports i les condicions. Per contra, el fet que els convenis no passin pel Ple municipal converteix la signatura de convenis en una qüestió purament discrecional del govern municipal, sense debat públic ni fiscalització política. Aquest model no només erosiona la transparència, sinó que alimenta la sospita de favoritismes i de manca d’equitat en la gestió dels recursos públics. Tant els grups municipals com la ciutadania tenen dret a saber com es gasten els diners dels igualadins.
A mi no em sembla malament que s’estableixin convenis entre l’Ajuntament i les entitats. De fet, crec que és la millor opció possible per garantir una ajuda estable i planificada. Totes les entitats han de poder comptar amb el suport que necessiten per dur a terme la seva activitat habitual i, a Igualada, el sistema de subvencions actual és un desastre, tant a nivell econòmic com a nivell de servei, com ja vaig explicar en un article anterior. Per això, crec que s’hauria d’anar cap a un model més clar i eficient, on les entitats tinguin convenis que assegurin el finançament de la seva activitat regular, i que les subvencions es reservin només per a projectes puntuals o extraordinaris. Dit això, és imprescindible que aquests convenis siguin públics i transparents, i que passin pel ple municipal per ser debatuts i aprovats. La ciutadania i tots els grups polítics han de tenir accés a aquesta informació per garantir la fiscalització i evitar sospites de favoritismes o opacitat.
Quan un govern no vol fer públics els convenis que signa, cal preguntar-se: què volen ocultar? Quins imports s’estan comprometent? Amb quines entitats? Per a quins projectes? Estan complint els resultats esperats? S’estan renovant automàticament? Sense informació, tot són ombres. És necessari que l’Ajuntament d’Igualada publiqui de manera completa i sistemàtica tots els convenis signats, incloent-hi -si existeixen- els de la Comissió de Reis, Fira d’Igualada o els Moixiganguers, així com els de moltes altres entitats de les quals ni tan sols sabem si en disposen. Aquests convenis han de sotmetre’s a l’escrutini del ple municipal i han de comptar amb mecanismes clars d’avaluació i seguiment. Fer el contrari no només alimenta sospites d’amiguisme i clientelisme, sinó que trenca el contracte de confiança amb la ciutadania.
