Aquest agost, el tema de debat, tant a Catalunya com a Espanya, és la pretesa fugida del President Puigdemont que va deixar amb un pam de nas els brètols que ja tenien previst traslladar-lo a Madrid en cotxe i emmanillat.
El destí d’un diputat electe el dia 8 d’agost no és una presó a Madrid, sinó el seu escó al Parlament de Catalunya el dia que es feia la investidura de Salvador Illa com a 133è President. Els Mossos, en lloc de garantir els seus drets a qui és expresident -i amb dret a protecció-, el que tenien previst era segrestar-lo per lliurar-lo a “las autoridades competentes” de Madrid. Salvant les distàncies, és el mateix que va fer la Gestapo amb el president Lluís Companys l’any 1940.
La premsa espanyola, i bona part de la premsa i opinadors de mitjans catalans, no ha parat de criticar al President Puigdemont, al seu advocat Gonzalo Boye, als voluntaris que varen participar en l’acte de l’Arc del Triomf, pel que diuen va ser un acte il·legal de desobediència i d’auxili a un perseguit per la justícia espanyola.
Només la premsa? No. L’endemà mateix, en un vergonyós aquelarre d’excuses de mal pagador, l’exconseller d’Interior titllava l’acció del president Puigdemont (li va negar el tractament de president o expresident) de “comportament inadequat”. La seva sí que és una opinió inadequada que no comento perquè es defineix per si mateixa. El més xocant de tot és que els principals responsables d’aquest desori, d’aquesta injustícia, fan i desfan ben tranquils darrere la seva toga. Què s’han cregut que són els jutges del Suprem que es neguen a aplicar una llei d’amnistia vigent aprovada per majoria absoluta de Las Cortes Españolas? Les decisions dels jutges ens poden portar a la presó, embargar, imposar multes milionàries, retirar passaports, intervenir telèfons, permetre entrades i enregistraments als domicilis particulars …. però ha de ser sempre emparant-se en una llei i a petició d’una de les parts.
Ni Llarena, ni Aguirre, ni Garcia Castellón són ningú per deixar d’aplicar una llei vigent i la d’Amnistia ho és. Per tant, seguir culpant el President Puigdemont o el seu entorn de fugir, fer teatre, burlar-se de les lleis, és voler amagar els veritables responsables del despropòsit que no són altres que els jutges que, en no aplicar una llei, penso que incorren en el delicte més greu d’un jutge: prevaricació.
Quan els aparells d’estat violen el dret del president Puigdemont d’exercir la seva funció de diputat al Parlament, estan violant els drets dels ciutadans que l’han votat i també, per extensió, dels que no l’han votat. En qualsevol país europeu aquests jutges, com a mínim, estarien apartats de la causa. Potser cal recordar que el Tribunal Europeu va anul·lar els sis anys de presó als quals va ser condemnat Arnaldo Otegi, justament per un comentari de la jutgessa durant el judici que el va condemnar.
No em dic Puigdemont, no soc polític, pago els meus impostos, respecto les lleis però soc català, visc a Catalunya, dins del Reino de España, i per tant a expenses que una decisió judicial arbitrària em pugui arruïnar la vida. Malgrat això, seguiré exercint els meus drets ciutadans mentre pugui, encara que em costi car. Què s’han cregut?
