Estem assistint astorats, a la batalla campal entre diferents corrents d’ERC. Cada nou episodi fa més gran la ferida entre els militants i desmotiva als independentistes. Sembla impossible que fa només tres mesos ERC fos el partit de govern de la Generalitat de Catalunya i avui sigui com un pollastre sense cap corrent per una eixida.
La vida interna dels partits no és un afer que atenyi únicament als seus militants sinó que, tractant-se d’un partit històric com ERC, és a tot el poble de Catalunya a qui ateny el seu funcionament. Dins la lògica interna d’ERC hi pot haver dirigents o exdirigents que es considerin ofesos per coses que hagin passat, però no és de rebut que, dia si i dia també, surtin a la palestra a esventrar-se.
Des de Junqueras i Rovira fins al darrer dirigent, haurien d’actuar amb respecte del que les sigles del partit han representat històricament a Catalunya. Han de saber que no tenen dret a embrutar i encara menys a destruir la història d’un partit que durant llargs períodes de temps ha estat pràcticament l’única força independentista de Catalunya. Avui, els egos de determinades persones estan destruint l’obra de figures com Heribert Barrera -per posar-hi algú que he conegut personalment- i sense entrar en el llarg llistat de dirigents d’ERC des de Macià i Companys, passant per Ventura Gasol o Tarradellas. Vergonyós.
Fa bastants anys vaig militar en un altre partit històric de Catalunya, el PSUC, un referent de la lluita antifranquista en els durs anys de la dictadura. A partir que una part dels seus militants, fins aleshores excel·lents i sacrificats a favor de la classe obrera, foren elegits per a càrrecs en institucions públiques molt ben pagades, es va desfermar una lluita interna que en pocs anys va destruir per sempre aquella formació que havia estat heroica i modèlica. Avui veig en ERC el mateix camí del suïcidi col·lectiu que no farà cap bé a Catalunya.
Em fa mal saber que els cartells de l’Alzheimer contra els Maragall, el ninot penjat en un pont de Sant Vicenç dels Horts o les octaves contra Laura Borràs a les portes de l’Audiència de Barcelona el dia que començava la indignitat del seu judici, eren obra d’una part fosca d’ERC. I en fa encara més, saber que en una assemblea a Igualada, una destacada dirigent del partit ho recolzava.
És paradoxal que un historiador, el dia que el Parlament de Catalunya mira de fer història, en lloc de ser a la Generalitat donant gruix i força a la declaració d’independència, optés per anar a amagar-se a Montserrat. Paradoxal. Com ho és veure com el portaveu d’ERC a las Cortes, actua més com a defensor del PSOE que com a ponent de la causa dels catalans o del seu propi partit.
El pitjor de tot, ho dic com a periodista atent a l’actualitat política, és que en un moment en què la premsa va plena amb converses del Demérito amb la seva amant; quan el PSOE es dessagna pel cas Koldo i el PP rep la condemna de Zaplana, apareix la benaventurada de la Marta Rovira i torna a posar a les primeres pàgines la seva baralla amb Junqueras, tapant tota la resta.
He arribat a la conclusió que sense els partits potser ja seriem independents.
