Els ciutadans que més sorollosament protesten en contra de l’arribada d’una immigració massiva i poc controlada solen ser els penúltims que van arribar. Fa uns anys, quan els que ara són els penúltims eren els últims, és a dir, quan eren ells els que estaven arribant des d’altres indrets peninsulars o des de més enllà, experimentaven uns problemes similars als que tenen els immigrants que estan arribant ara. Ara, quan els penúltims que van arribar ja estan més o menys integrats en la societat d’acollida, els últims els comencen a fer nosa. Els últims molesten als penúltims.
Els recursos i els serveis públics disponibles destinats a atendre els nouvinguts sempre són limitats. I, lògicament, quan hi ha més persones a repartir toquen menys recursos i serveis per barba. El fet és que els penúltims, poc solidaris, es queixen de l’arribada dels últims, obviant que fa quatre dies els últims eren ells. Els penúltims es resisteixen a acceptar que quan van arribar ells també exigien ajuts i recursos per part de la societat d’acollida que havien triat per anar a viure. Una precisió: ningú ha estat ni està obligat a venir a viure aquí; els que decideixen venir ho fan lliurement i, per tant, són els nouvinguts els que s’han d’adaptar a la societat d’acollida.
Jaume Clotet en parlava fa poc a El Nacional: “el factor humà existeix i cal tenir-lo sempre en compte; el més racista de tots és sempre el penúltim a arribar, de la mateixa manera que aquells que no volen més xalets a la costa són els que en van comprar la darrera promoció” (9/11/2024). Com que la naturalesa humana està molt allunyada de la perfecció, des del punt de vista humà potser són comprensibles algunes reticències que expressen els penúltims. Però que siguin humanament comprensibles no significa que s’hagin d’acceptar.
Un cas similar de solidaritat malentesa el trobem en les protestes d’un dels col·lectius contraris a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Així, en defensa dels seus interessos particulars, aquells que van anar a viure a tocar d’aquelles instal·lacions aeroportuàries, ara es mostren contraris a l’ampliació de l’aeroport. Pretenen que els avions no sobrevolin els seus habitatges de luxe, i que algú —Aena, és a dir, tots nosaltres— els pagui els costos d’insonoritzar-los, instal·lant doble vidre a les seves finestres. Potser s’han oblidat que quan hi van anar a viure l’aeroport ja existia des de feia dècades, i precisament degut a això els preus d’aquells habitatges eren més assequibles que la resta.
