Els cops a la llengua i la situació política que es deriva des de les dues bandes de la plaça de Sant Jaume són les cares d’una normalitat homicida.
Tot i que a l’article de setembre, en l’avinentesa del principi de curs, m’hi vaig abocar a parlar de la llengua, avui una vegada més, i les que convinguin, vull tornar a tractar del català i els avatars que la posen en perill arreu dels Països Catalans.
A la Unió Europea no s’ha avançat perquè el català esdevingui llengua del Parlament europeu i, per tant, encara no s’ha complert un dels acords de la investidura a partir de les exigències de Junts. En assumir Polònia la presidència temporal de la UE, hem sabut que el govern espanyol no havia fet els deures, que el més calent és a l’aigüera. Baixant a l’àmbit acadèmic, ara mateix ha provocat malestar i preocupació l’anunci que la matèria de Literatura catalana deixarà de ser obligatòria al batxillerat seguint instruccions del Ministerio, amb una desautorització flagrant de les competències del Govern català, i amb el menysteniment que suposa per a la llengua i el desprestigi que arrossegarà sens dubte entre l’alumnat.
Veurem com acaba perquè a última hora la Consellera del ram ha dit, ara, que no ho acceptaran…
A les Illes, amb el govern PP-Vox, la constant pressió malèvola de Vox ha posat en perill que el català continuï sent llengua vehicular de l’ensenyament, cosa que ja va provocar el curs passat una resposta exemplar dels docents i la societat civil liderada per l’Obra Cultural Balear. Finalment, haurem de considerar doblement una bona notícia, la ruptura, atès que el PP ha trencat amb Vox en no cedir a la pretensió que el català deixés de ser llengua vehicular de l’ensenyament, una condició que posaven els d’ultradreta per votar la llei de memòria democràtica.
Encara aquests dies s’ha viscut l’exclusió de la llengua catalana com a prioritària en els plens dels ajuntaments de la Catalunya Nord, segons la Justícia francesa que, d’aquesta manera, relega el català a llengua prescindible. Ja ho veuen, rebem per totes bandes, amb la connivència i deixadesa de totes les administracions i, el que és pitjor, mentre el català va perdent presència i pes social arreu dels territoris fins a nivells del tot perillosos per a la supervivència; i no ens cansarem de dir que sense llengua no hi ha país, no hi ha nació i els nostres adversaris prou que ho saben.
Pel que fa a l’altre gran apartat, el de la ‘política’, aquestes setmanes ha continuat la deriva de la Generalitat catalana ja apuntada en altres articles. El president Illa ha practicat i accelerat la seva cursa d’espanyolització -ell i els seus en diuen normalització- que a molts ens provoca urticària. L’home, després de molts anys que els presidents de la Generalitat de dalt no hi anaven, i sense despentinar-se, ha acudit a Santander a la cosa aquesta de la trobada de les comunidades autónomas i s’hi ha fet la foto corresponent. Al seu torn no s’ha estat de lloar la trobada i els beneficis de tornar al lloc on Catalunya ha de ser. Les cròniques diuen que no hi va haver resultats del tema estrella, el de la fiscalitat. D’allò de la fiscalitat singular que exigeixen Junts i ERC per a Catalunya, ni una paraula. El PSOE o, més ben dit, el mago Pedro ha anunciat que tothom en quedarà content amb la fórmula de la fiscalitat, que tothom la tindrà ben singular i ben favorable i que el cafè serà a gust de tothom. Voilà! Perdó, sí que hi va haver un acord: la pròxima trobada de la cosa aquesta serà a Barcelona i el President català se n’ha mostrat ben cofoi amb una altra mostra de guanyar punts d’espanyolitat, això sí, consolidant la nostra condició de colònia.
ERC acaba de tancar un procés per escollir president, com és sabut, amb grans costos. El reelegit Oriol Junqueras haurà de gestionar un partit partit en dos trossos que haurà de recuperar credibilitat ben aviat amb decisions internes sobre problemes irresolts com els capítols de les actuacions de falsa bandera o els de continuar els acords d’investidura que van fer Illa president o de l’alcaldia de Barcelona. Junts tampoc no té un futur fàcil i també es juga la credibilitat de la militància segons com resolen els acords amb el govern espanyol en relació a l’amnistia, el finançament, les competències d’immigració, els pressupostos… Fa una setmana Puigdemont es va despenjar amb la “jugada” d’instar Pedro Sánchez a presentar una qüestió de confiança que, segons el President català, pot marcar el rumb a partir del primer trimestre de l’any vinent.
No cal dir doncs que els partits viuen hores de dificultat i plenes d’incertesa per a remuntar en relació a l’octubre de 2017, el punt daurat i de referència dels independentistes.
Permeteu-me una nota personal: diumenge es va fer un acte de record i homenatge a Jordi Bertran que es va morir fa poc. La trobada va ser a l’ermita de Sentfores. En Jordi Bertran va deixar petjada arreu, començant per l’escola Mowgli d’Igualada i en tot el moviment de musica i animació populars de l’Anoia per a infants i joves on va tenir un paper molt influent com es va fer notar en aquest sentit homenatge.
