Aquest any en faré 75. He viscut tres quarts de segle i encara no he après a conviure amb la mort dels amics i les persones properes.
Entenc que tota vida té un final; que la pròpia mort forma part de la vida però confesso que soc incapaç d’entomar la notícia de la mort d’un amic, especialment si és una persona jove com ha passat aquesta setmana amb la mort sobtada d’en Cesc Elias Gàlvez. No m’hi acostumo. Em costa molt acceptar-ho i sempre em falten paraules per donar el condol o per fer el panegíric de la persona que ens ha deixat.
Des de jove, com tothom, he conviscut amb la mort. He vist morir per causes naturals a persones molt grans, però també he vist morir amics i companys en accidents o per malalties greus. Uns i altres m’han fet plorar en sentir que mai més podré gaudir de la seva companyia, de la seva conversa o del seu somriure.
He vist marxar moltes persones de la meva generació i també, lamentablement, persones de generacions posteriors i, en la majoria de casos, em costa molt acceptar que ja no hi són. Com a tothom, suposo, em costa més acceptar la mort d’una persona jove però totes les que he viscut han estat comiats dolorosos, molt dolorosos. Encara avui recordo la mort en accident d’un company de l’escolania quan ambdós teníem 13 anys. N’han passat més de seixanta i encara lamento la seva pèrdua.
Entre els que els hem conegut, qui no enyora el Santi Carbonell, el Josep Miserachs, el Miquel Mula o el Toni Raja?. Qui no recorda el matí d’un diumenge malaurat en què varem conèixer la mort en accident de trànsit de joves que fins aleshores estaven plens de vida?
Que la mort forma part indestriable de la vida fa molts anys que ho sé. La mort, al capdavall, només és el darrer tràmit de la vida però mai arriba en el moment adient, mai ens atrapa -ni la pròpia ni la dels altres- havent fet totes les coses que volíem fer. Quan un amic se’n va sempre em queda una conversa pendent. Fer-hi un cafè, explicar o escoltar un projecte, saber si és feliç o que l’amoïna…
Avui escric colpit per la notícia de la mort sobtada d’en Cesc Elias Gálvez, el més petit dels quatre Elias amb qui vaig coincidir durant uns anys a La Veu. Tots els Elias varen tenir responsabilitat en la consolidació del setmanari com a mitjà de comunicació més important de l’Anoia, en una època en què calia consolidar el català a la premsa i també donar cos i identitat a l’Anoia com a comarca.
La darrera col·laboració amb en Cesc Elias va ser un capítol dels seus Humans de l’Anoia en què em va retratar perfectament amb la seva ploma i també en un instant amb la càmera a l’aparcament exterior del Mercat de la Masuca. En llegir-ho vaig pensar que ho havia escrit amb tanta objectivitat perquè em coneixia de molt abans. Després, analitzant el seu escrit, em vaig adonar que en Cesc sabia mirar a les persones per entendre-les des del seu interior. En Cesc tenia un insubornable esperit de servei als altres, especialment als que més ho necessiten en un moment donat.
Per raó d’edat amb l’Elias que més tracte he tingut és amb el pare, l’enyorat Josep Elias. Parlant amb ell vaig constatar que els seus tres fills: la Isabel, en Pep i en Cesc el feien estar orgullós. No endebades els va inculcar el virus del periodisme en català i des de casa. En setmanes com aquesta em costa molt acceptar que en Cesc ens hagi deixat tan aviat i amb tanta feina que queda per fer. Ens queda el seu exemple de vida, que no és poc… però avui no ens consola de la seva absència.
