El 6 de desembre del 1978 es votava en Referèndum a tot l’Estat, la Constitución Española que posava punt i final -o això em varen fer creure- a les Leyes Fundamentales del Movimiento, imposades pels militars el 1939 per la força de les armes. Passats 46 anys segurament que les lleis franquistes estan derogades, però el seu esperit segueix més viu que mai i, sense por a ser considerat mal averany, penso que cada dia que passi, es farà més fort.
Aquesta Constitució que, com molts altres catalans, vaig votar perquè ens havia de portar més llibertat, entre altres coses empara que un raper -Pablo Hasel- estigui tancat a la presó “por insultos a la monarquía” i que un altre raper, Valtònic, hagi passat set anys a l’exili. O que un expresident de la Generalitat i dos exconsellers, continuïn exiliats set anys després. O que l’advocat Gonzalo Boye sigui perseguit per la (in)justícia espanyola, mentre els responsables dels atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, continuïn protegits per l’Estat.
No cal que us digui que estic profundament penedit del meu vot favorable a la Constitución Española que és festejada aquests dies a Madrid.
Estic penedit d’aquell vot de fa quatre dècades i mitja i molt enutjat perquè qui avui ocupa la presidència de la Generalitat de Catalunya, serà a Madrid festejant-la. No en el meu nom. Salvador Illa és legalment el president però no em sento gens representat en aquest gest -un altre- que no fa altra cosa que subordinar Catalunya a Castella. Sembla mentida que en poc més de cent dies, Illa hagi pogut fer tants menyspreus als catalans com els que porta perpetrats fins al dia d’avui… a canvi d’absolutament res de positiu.
Illa presideix el tercer tripartit de la història de Catalunya. ERC i Comuns no formen part formalment del govern, però conserven molts càrrecs del sottogoverno i suposo que, passat el congrés del PSOE, en tindran uns quants més. Especialment els Comuns que des que han perdut l’alcaldia de Barcelona (Gràcies a Déu!) estan en la misèria econòmica més absoluta.
Crec que el primer Tripartit, el presidit per Pasqual Maragall, va ser un molt bon govern. La prova d’això és que el PSOE el va fulminar sense motiu, per posar-hi un altre “home de partit”, José Montilla. Un president que va ser foragitat amb els seus socis, pel poble de Catalunya a les següents eleccions.
Ara, catorze anys després, un president de la Generalitat va a Madrid a retre acatament als Borbons -que ningú no ha votat-, a Pedro Sánchez -Campió Mundial de la Mentida i l’incompliment- i als altres presidents autonòmics -tan “amics” de Catalunya-.
Em provoca una profunda irritació constatar el servilisme de qui ostenta la màxima representació de Catalunya veient-lo acotar el cap, davant totes les autoritats de l’Estat, mentre tolera un dèficit fiscal vergonyós i permet que una llei aprovada per les Cortes Españolas, com és la d’Amnistia, continuï sense ser aplicada.
Fa setmanes vaig qualificar Salvador Illa de Governador Civil, esperant algun dia poder demanar públicament perdó, però crec que aquest dia mai no es produirà, ans al contrari, la seva actuació des de la presidència, no farà altra cosa que fer-me passar vergonya aliena, dia sí i dia també.
És clar que seria encara pitjor si hagués votat PSC o ERC, valgui la redundància.
