La cuina d’Oviedo (i II)

1 de juliol de 2024

Quan viatjo m’agrada conèixer les ciutats que visito, siguin del país que siguin. A la cuina hi ha una part de l’ànima i la història dels seus habitants. Com deia la setmana passada, he visitat Oviedo, Capital Española de la Gastronomia, on m’he amarat de la seva cuina, de la pastisseria, de la sidra i de la seva hostaleria en general.

Mes enllà de la popular fabada, Oviedo ofereix diverses especialitats asturianes, cadascuna amb el seu nom propi: el potaje de berzas, el tortón, el pixin (un rap petit), el pastel de Cabracho, el cachopo amb una pila de varietats, el pitu caleya, el arroz con leche que el serveixen a l’estil de la crema catalana… i una inacabable varietat de formatges.

La fabada té moltes varietats: amb porc, senglar, corder… però la base principal és cuinar-la amb cura i temps. Hi ha algun restaurant que ofereix una fabada desgreixada lleugerament, però suposo que això només és valorat pels visitants, els asturians no volen ni sentir-ne a parlar de desgreixar el seu plat nacional. I no els falta raó.

En quatre dies no és possible conèixer a fons l’oferta gastronòmica d’Oviedo, però hi ha temps per trobar els llocs més destacables. El primer dia vaig estar al Gloria, el més recent i més sofisticat restaurant de la parella Ester i Nacho Manzano que tenen quatre establiments on fan cuina tradicional modernitzada. Al vespre vaig anar al carrer més popular, Gascona, a sopar a la sidreria La Manzana en un ambient de taverna amb televisors per veure els partits de futbol.

El següent dinar el vaig fer a Casa Ramon, al barri de Fontán on hi ha el mercat tradicional d’Oviedo. Un establiment com els d’abans on el comensal és el més important. Al vespre vaig fer un sopar pantagruèlic en un restaurant asturià que té diverses franquícies a Espanya. Es diu Tierra Astur El vasco. És un espai enorme amb centenars de comensals… I gent fent cua esperant que quedi lliure alguna taula.

També vaig dinar en un llagar, Llagar de Herminio, la sidra del qual havia guanyat el concurs de sidra del dia anterior. I el darrer sopar el vaig fer en un espai senyorial, La corte de Pelayo que tot i ser dilluns estava ple com un ou. Vaig tenir la sort que em varen posar en la millor taula: en un finestral al primer pis des d’on es veu tota la plaça San Francisco, on hi ha la seu del gobierno regional de Asturias i també el parlament del Principado.

Hi ha una pastisseria, Rialto, que cada any fan cent mil “moscovitas”. És una teula banyada de xocolata que fan a mà. Ho podrien fer a màquina, però el propietari, Francisco Gayoso vol mantenir la tradició de fer-los a mà… i donar feina a cent persones que fan cada dia 60.000 moscovitas. Ningú no sap l’origen del nom.

L’altra pastisseria històrica és Camilo de Blas que es conserva igual des de la seva fundació el 1914. Fa un dolç, molt dolç, que es diu Garbayón. El podria fer més lleuger però considera que seria trair la memòria gustativa dels clients que fa molts anys els degusten.

Els restauradors asturians tenen el costum de servir racions més que generoses, i molt ben regades amb sidra, de tal manera que amb un menú d’una persona, poden menjar-ne dues tranquil·lament. Sigui per la cuina o pel patrimoni arquitectònic -o la neteja dels carrers- Oviedo es mereix un visita.

Comparteix l'article:

Deixa un comentari