Fa uns anys en què patim tragèdies que ens diuen “és la primera vegada a la història que passen”. Ho hem vist amb la covid-19 i en menor mesura que a València amb la Dana. Aquesta setmana acabem de viure una apagada general que ha afectat tota la península ibèrica i, que segons ens diuen, mai havia passat. Han calgut 36 hores per veure les explicacions dels responsables de la Red Eléctrica Espanyola que, ras i curt, no diuen res, més enllà d’atribuir-ho a la fallada de dues centrals extremenyes.
El greu incident, ha trasbalsat absolutament tothom, excepte Gibraltar i Andorra que, tot i ser part de la península ibèrica, són dos països independents d’Espanya. Durant tota l’apagada s’ha posat de manifest que, en moments de crisi, España desapareix. L’Estat va deixar de funcionar. Ni el govern central, ni la Generalitat, ni les diputacions han fet res per salvaguardar el benestar o la salut dels ciutadans. Només alguns ajuntament han estat a l’alçada.
En aquest país, quan hi ha una emergència, els catalans només podem comptar amb nosaltres. L’únic ajut que hem tingut ha estat el que ens han brindat els nostres conciutadans. Si ens haguéssim refiat del govern o de les seves institucions, encara romandríem a les fosques.
Que el president Sánchez fes dues aparicions al final del dia, sense premsa ni preguntes, no és una actitud de rebut. Que el PP, que sis mesos després encara no ha explicat on era Carlos Mazón durant la Dana, li retreuen a Sánchez el seu silenci.
Del bleda que ocupa el Palau de la Generalitat, no es mereix ni que en parli. Suposo que si no va aparèixer abans era perquè el seu “quefe” no se li enfadés. Donar confiança als catalans? No! Millor inaugurar festes foranes!
Faig meves les paraules d’en Vicent Partal, director de Vilaweb: “Una de les peces clau del funcionament d’una democràcia –segurament, la principal– és que la societat funcione. Que la gent puga viure amb una tranquil·litat raonable. Tan simple com això. Que la gent puga fer la seua vida sense témer que el cel li caiga damunt, de sobte i en qüestió de minuts. I els estats, i els governs, tenen l’obligació d’assegurar que això siga així. Inexcusablement”.
El 17 d’agost del 2017, amb els atemptats de Barcelona i Cambrils, l’estat espanyol va desaparèixer, però en aquella ocasió a la Generalitat hi havia un govern que es va posar les piles, desmantellant l’escamot criminal (i protegit per l’Estat?) en només tres dies. Tres mesos després aquell govern legítim era destituït per l’article 155 i els seus membres anaren a la presó o a l’exili.
Quan escric aquesta crònica encara no s’han superat els efectes de la gran apagada. Renfe no funciona correctament (i ja no és ni novetat)i no tenim ni idea de què ha provocat la gran avaria elèctrica. Algun tertulià gamarús assenyala Putin o Israel i no els culpo: davant la manca de veritats oficials, floreixen les conspiracions i els rumors interessats.
Ara s’apunta que la solució que ens imposaran els que no han patit la gran apagada, serà més centrals nuclears i més línies de molt alta tensió. Però no patiu que ni a la Moncloa ni a la Zarzuela n’hi posaran cap.
Mai he tingut tendències anarquistes, ans al contrari, però tants anys de ser súbdit de la monarquia més corrupta i havent viscut la dictadura de Franco, em porta a ser totalment contrari als estats. O almenys a l’espanyol.
Per manca de llums dels que governen… ens hem quedat sense electricitat.
