El 21 de desembre de 1968, els astronautes Lovell, Borman i Anders s’allunyaven a una elevadíssima velocitat de la Terra a l’Apollo 8. Els Sputnik soviètics havien volat abans, descrivint la primer òrbita entorn de la Terra, però no havien abandonat la gravetat terrestre. Els de l’Apollo 8 eren els primers humans que marxaven del planeta. Anaven a fer una òrbita entorn de la Lluna i a veure directament la seva cara oculta.
Aquells astronautes van explicar com el planeta, on tenien tot el que era la seva vida, s’anava fent petit, i allargant la mà, el dit gros el tapava. L’esfera blava i blanca, amb taques marronoses i verdes anava quedant lluny. Al cap d’unes hores van assistir a una sortida de Terra pujant sobre l’ horitzó de la Lluna.
La Terra és el bressol de la humanitat, però, a més, la imatge de la Terra vista des de l’espai no és la d’un planeta qualsevol. És un planeta singular.
S’hi veu el blau de l’aigua, que vol dir que hi ha una atmosfera transparent que deixa arribar la llum fins a la superfície marina, el marró de les terres emergides i el verd dels boscos tropicals.
Els tirabuixons blancs de núvols expliquen una elevada activitat del vapor d’aigua atmosfèric, que és energia que s’acumula i després es tornarà a dispersar.
Uns anys després d’aquesta experiència, la fotografia de la Terra des de l’espai i aixecant-se sobre els erms de la Lluna, van inspirar al químic i metge anglès James Lovelock. Tenia l’encàrrec de NASA de dissenyar aparells i experiments que permetessin identificar la presència de vida a Mart.
Les imatges dels altres planetes dels sistema solar: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter, Saturn i Urà són clarament diferents. O no tenen en absolut atmosfera, o molt poca, com Mart i Mercuri, o estan coberts d’una capa gasosa descomunal que és la imatge que ofereixen. Aquestes atmosferes gasoses gegantines també mostren agitació, molt violenta en alguns casos.
El cas de la Terra és diferent. La vida transforma radicalment l’atmosfera a la Terra, emetent contínuament uns gasos, com l’oxigen, i absorbint-ne d’altres com el CO2. Això fa que l’atmosfera de la Terra estigui sempre en desequilibri químic. Si desaparegués la vida, de mica en mica, però molt de pressa des del punt de vista geològic, desapareixeria l’oxigen i predominaria el CO2 i l’atmosfera retornaria a l’equilibri químic i esdevindria estèril. La vida crea les condicions ambientals que fan possible la vida. La pregunta que sorgeix immediatament és: com va començar la vida a partir d’un medi hostil? Aquesta és una altra història apassionant, la de l’origen de la vida.
D’aquesta manera, una atmosfera en desequilibri químic és indicativa que hi ha alguna cosa important que està mantenint una composició de gasos diferent. I aquesta cosa és la vida. Com que la composició química de l’atmosfera dels planetes es ben coneguda des de fa molts anys, l’anàlisi de l’equilibri en la composició gasos serveis per detectar una eventual presència de vida.
El nostre planeta blau mostra aquesta atmosfera diferent que és la marca de la vida.
El procés de mantenir unes condicions estables, aptes per a la vida, s’anomena homeòstasi. És, a gran escala, el mateix que manté la temperatura corporal entorn de 37 graus, tan sobre el glaç, com sota l’abrusador sol tropical.
La Terra és un planeta homeostàtic, que manté unes condicions constants en la composició de gasos de l’atmosfera. També manté la temperatura , la radiació solar i totes les condicions necessàries per a la vida.
La nostra i la de tots els altres organismes vius que, junts, acompleixen la labor immensa de mantenir aquest equilibri.
Lovelock va anomenar GAIA a l’esfera blava que manté l’homeòstasi planetària. Les emissions de CO2 a causa de la combustió de combustibles fòssils ha superat les capacitats d’autoregulació de GAIA i la concentració a l’atmosfera ha pujat de 278 ppm (parts per milió) a 420 ppm. D’aquí una de les causes principals del canvi climàtic.
El canvi climàtic no farà trontollar la vida a Gaia. La vida va prosperar quan les condicions eren molt més adverses. Serà com un pujada de febre transitòria que Gaia mateixa resoldrà en poc temps. Però poc temps per a Gaia – degué néixer la 4,5 milers de milions d’anys- pot ser massa temps per nosaltres.
