Ja ha passat la Festa Major, això no para. Fa no res intentàvem “dibuixar” el panorama polític “calent” que se’ns presentava aquest estiu i no em negareu que fins ara no ens ha defraudat. Recapitulem l’estat de la qüestió, o de les qüestions, des del punt àlgid del 8 d’agost fins a les portes de L’11 de Setembre.
Primer i principal, l’acord d’Esquerra que ha permès l’accés de Salvador Illa del PSC a la presidència de la Generalitat que, al nostre article de juliol, “avisàvem” que es podria produir. És un fet cabdal, vull dir que el Govern deixi de ser independentista i esdevingui clarament unionista. No ens hi esbargirem, però recordem que l’acord d’Esquerra que ha “col·locat” Illa a la plaça de Sant Jaume s’ha fonamentat en l’obtenció d’un finançament singular, un concert a la basca, per entendre’ns, que haurà de solucionar i superar tots els dèficits històrics. Aquests dies, tot i l’època de vacances, han aparegut clams d’arreu de les autonomies espanyoles contra el que suposarà, diuen, una insolidaritat manifesta i destructiva contra la unitat espanyola. Des del govern de Sánchez també han corregut a tranquil·litzar “el pati” afirmant que la fórmula que s’apliqui serà beneficiosa per a tothom, o sigui que més cafè per a tothom? Una mena de cabdell sense solució. Ja es veurà.
Tornem al president Illa. L’home que, per cert, ha incorporat la bandera espanyola al seu despatx quan ningú ho havia fet abans des de l’arribada de Josep Tarradellas; aquest home en el discurs de la presa de possessió del càrrec va dir amb solemnitat que vol unir i servir a tots els catalans. Un discurs -el d’unir i servir- que sona a vacu perquè, quin governant podria anunciar que no vol servir a tothom? O que alimentarà la desunió? Ara ho entenc: aquest senyor, de fet, renya els seus predecessors, els presidents de governs independentistes que, on va a parar!, s’han preocupat de dividir la societat catalana i a l’hora de servir només trien de servir una part de la societat. Quina sagacitat, la del nou president… O quina ceguesa!, li diu un servidor. Aquest president haurà d’explicar com ho vol pelar i com se’n sortirà d’un discurs d’alta tensió demagògica com el que va fer.
L’objectiu dels unionistes des del primer moment, i com més va més se’ls veu el llautó, és a dir, dels qui ocupen el govern de la Generalitat i dels que en pengen, se centra a vestir de “normalitat” la legislatura, mostrar al món -sobretot a les espanyes- que el procés d’independència s’ha acabat, que allò ha estat fum i que ara toca governar per a tothom, aquell “tothom” que sortia a les fots de les manifestacions d’odi convocades per Societat Civil Catalana: desarmar, desmobilitzar, criminalitzar l’independentisme.
Parlant d’unir, d’allò que afecta la nostra unió, mereix que tornem al dia 8, a l’Arc de Triomf de la capital, i recordem un dels moments que han de marcar la història recent dels catalans: el President Puigdemont que havia anunciat que vindria al Parlament, a l’acte d’investidura, però que no s’hi deixaria detenir, va protagonitzar un moment excepcional en presentar-se davant la multitud per manifestar la voluntat i fermesa per continuar “l’obra” de l’1 d’Octubre. El moment, ja ho saben, va acabar amb una desaparició de l’escena, perfectament preparada per l’equip del President; també va concloure amb l’anada en manifestació fins a la Ciutadella on la nostra gent va ser fumigada amb gas pebre (llegiu l’article Un matí amb la Lloll i el Fonoll, de Jaume Singla a La Veu del 23 d’agost) i, finalment, amb el col·lapse de tot el Principat provocat per un muntatge ignominiós dels Mossos d’Esquadra per detenir el fugitiu Carles Puigdemont. Ja han passat dies i el fet -la presència, el curt discurs i la tornada de Puigdemont a Waterloo- pren tota la dimensió d’una actuació impactant que els independentistes hem de saber “explotar” a favor de la causa en què ens trobem implicats. () En aquest punt, l’independentisme ha de respondre i a partir de pocs dies té dos moments que ha d’aprofitar per demostrar i posar en evidència l’error del diagnòstic cantat pels unionistes de la defunció del procés d’independència: el primer moment és la convocatòria unitària del pròxim 11-S i a continuació allò que es pugui programar per a commemorar l’1 d’octubre. Ens tornen a convocar, ens necessiten, som-hi! () L’episodi de l’Arc de Triomf també es va valorar de manera diferent: hi ha qui va parlar de “número de circ” i hi ha qui va valorar molt positivament l’estratègia del President, entre els quals jo m’hi compto, com ho va fer l’edició especial d’Octuvre que hi va dedicar Albano Dante Fachín.
