Acabem de perdre una persona excepcional. Ens ha deixat molt prematurament l’Enric Morist, un home que ha fet del lideratge solidari, la base de la seva activitat. Em va costar molt assimilar la notícia del seu traspàs. Molt. Tant que em costa trobar les paraules adients per explicar què sento.
Abans de conèixer l’Enric, ja tenia amistat amb el seu pare, l’entranyable Jordi Morist, un puntal de Creu Roja Igualada. Tots dos, pare i fill, tenien unes grans condicions de lideratge que exercien d’una forma tan natural que no els calia explicar-se. L’Enric va mamar el voluntarisme i la solidaritat, des de petit, en l’àmbit de la Creu Roja. Entitat en què va desenvolupar la major part de la seva activitat professional.
Exercir el periodisme et permet conèixer moltes persones de vàlua en el seu àmbit, que en altres professions no es tenen. Si a més, et mous en l’àmbit comarcal, els pots tractar amb més assiduïtat i en rams més diferents.
Amb l’Enric vàrem coincidir en un viatge a Bòsnia, després dels acords de Dayton i quan aquell país estava encara ple de camps de mines. Hi vàrem anar per ser testimonis de la inauguració de la nova escola de Travnik, finançada per Creu Roja i l’Ajuntament d’Igualada. En aquell viatge, dirigit per l’Enric Morist, hi venien dos igualadins excepcionals, malauradament també desapareguts, en Santi Carbonell i en Josep Miserachs Nadal. Que injust és el temps a vegades.
La solidaritat d’Igualada amb Bòsnia Hercegovina venia d’uns anys abans per la iniciativa, boja i atrevida en aquell moment, de donar acolliment a unes famílies bosnianes que fugien de l’odi homicida, desfermat a l’antiga Iugoslàvia. Dic que era una iniciativa boja i atrevida, perquè el grup de joves de Creu Roja Igualada no tenien cap experiència en acolliment. Només tenien l’entusiasme de la joventut i l’atreviment d’en Morist. I el suport, és clar, del doctor Botet, president de l’entitat. Avui, a part de l’exemple d’aquell primer acolliment exitós, hi ha un seguit de famílies d’origen bosnià que han trobat a Catalunya un lloc per viure i créixer en pau i llibertat.
Recordo la darrera entrevista que vaig fer a l’Enric Morist, publicada a La Veu, que em va ensenyar la seu de Creu Roja a Barcelona. Estava molt orgullós de dues seccions: l’armari de les 30.000 claus, unes claus, perfectament identificades amb un codi, corresponents a les persones que viuen soles i que tenen el timbre d’assistència de Creu Roja. Només qui ha de córrer a assistir-les en cas de necessitat, coneix el nom i l’adreça. Així es preserva la necessària confidencialitat de qui viu sol i és vulnerable. L’altra secció és la sala on una trentena de voluntaris atenen les trucades de les persones que en un moment donat, necessiten suport humà. “I tots són voluntaris”, em deia amb el seu somriure etern.
Dilluns, en l’acte de comiat, érem centenars de persones compartint la tristesa d’una pèrdua tan irreparable per al país. Ens queda però l’exemple de treball en favor dels altres. El mestratge de l’entusiasme per la feina ben feta, el bon humor per damunt de tragèdies i, sobretot, ens queda una generació de joves formats a l’entorn i amb l’exemple de l’Enric Morist, l’home que mai es rendia.
Catalunya ha perdut un igualadí excepcional que encara tenia moltes coses a aportar. Tant de bo en un dia no gaire llunyà, puguem sentir l’orgull de fer-li justícia amb l’homenatge que sense cap mena de dubte, es mereix.
