L’any 1999 una companyia canadenca anomenada BlackBerry, posava al mercat un telèfon intel·ligent que tenia una gran connectivitat amb els ordinadors de l’època. A més, tenia un teclat qwerty (mecanogràfic) que facilitava la comunicació escrita. El model va tenir tant d’èxit que tots els directius d’empresa en tenien un.
Aquest telèfon intel·ligent va ampliar les hores de vinculació dels seus usuaris amb l’empresa on treballaven, allargant ad infinitum la seva jornada laboral per l’obligació de tenir-la connectada les 24 hores del dia, set dies a la setmana. Algú es va adonar de la coincidència de nom amb la bola negra de ferro colat que els presoners americans portaven quan sortien a fer treball forçat a les carreteres americanes. No endebades, la traducció literal del terme és: maduixa negra que és com els presoners anomenaven la pesada bola de ferro que tenien encadenada al turmell, que els impedia córrer en llibertat.
De la mateixa manera que el presoner no es podia allunyar pel pes de la bola de ferro, un segle després, tampoc els empleats amb responsabilitats es podien deslliurar de la feina, car la portaven penjada tot el dia… i la nit. Va ser tanta la dependència que varen patir els usuaris que es va convertir en una relació tòxica que els psiquiatres americans varen denominar Crack Berry, que fa referència a la dependència que provoca el crack als drogoaddictes.
L’avenç tecnològic va fer que les Blackberry pràcticament desapareguessin del mercat, però no així la necessitat de comunicació personal i permanent a través dels mòbils, tablets, iphones… que no es limita als directius empresarials, sinó que ens té atacats a tots i cadascun de nosaltres.
Al telèfon mòbil no solament hi tenim els comptes corrents, els carnets d’associacions, els abonaments al transport públic, les fotografies familiars, l’agenda, el registre de trucades, els missatges de text… sinó que tenim la necessitat d’estar sempre pendents del telèfon per tafanejar el que faci la resta del món. Ho volem saber en temps real.
Aquesta dependència es manifesta a partir del moment en què tenim un telèfon intel·ligent a les mans, tinguem l’edat que tinguem. Avui no podríem viure sense estar permanentment comunicats. Inclús de vacances o de viatge. El primer que demanem en arribar a un hotel o un restaurant, és la clau del Wi-Fi, no fos cas que ens perdéssim alguna cosa mentre mengem o dormim.
He vist turistes passejant per davant de la Sagrada Família sense aixecar la vista de la pantalla del seu telèfon. He vist persones al cinema, al teatre o al futbol, que paren més atenció a la pantalla del seu telèfon, que no pas a la pantalla del cinema, l’escenari o al camp de futbol.
Actualment tots, homes, dones, joves i vells ens hem encadenat voluntàriament a un aparell telefònic que, de la mateixa manera que ho feia una bola de ferro al turmell d’un presoner, ens dificulta de moure’ns, dialogar o participar del nostre entorn familiar.
Si ens hi obliguessin, ho consideraríem un intolerable abús d’autoritat però, tenim tan poc criteri, que ho fem a gust i pagant per uns aparells cada dia més costosos i unes quotes de telefonia, cada vegada més oneroses. I tot plegat per tafanejar en la vida dels altres… i exposar la nostra, ben gratuïtament.
