La ressaca de les eleccions europees, plaent per alguns i insuportable per uns altres, s’està fent eterna a la classe política, que ha de pronunciar-se ara pels resultats obtinguts. No estem en campanya, on els partits són els primers a seduir al votant amb la seva xerrameca infinita. Ara és el moment d’exercir responsabilitat política i altura de mires per fer una valoració crítica de què ha passat. Ja no serveixen els mantres de sempre, perquè la gent n’està ben tipa d’escoltar-los. Cal valorar la rendició de comptes, que és condició sine quan non per fer de la política un deure i no només un espectacle. De fet, ja vàrem veure algunes conseqüències immediates arran de la contesa electoral europea: a França, Macron ha dissolt l’Assemblea Nacional i ha convocat eleccions legislatives en concebre les europees com un plebiscit de continuïtat de la seva figura; a Bèlgica, Alexander De Croo ha dimitit com a primer ministre després de l’actuació desastrosa del Partit Liberal; i, a l’Estat espanyol, Yolanda Díaz ha deixat els seus càrrecs orgànics dins de Sumar i abandona la primera línia política. La ressaca postelectoral mostra les vulnerabilitats i les mancances dels derrotats. Són moltes coses les que s’han de dir i molt poques les que s’escolten. Però bé, els resultats parlen per si sols.
No és cap secret que el continent europeu ha virat cap a la dreta. Això, que pot semblar-nos poca cosa, tindrà repercussions transcendentals en l’esdevenir d’Europa. La legislatura 2024-2029, que haurà de fer front als grans reptes del segle XXI, com l’emergència climàtica, el món rural, la immigració o l’adaptació a les noves variants digitals (com la IA) que venen de la mà de la globalització, estarà condicionada per una polarització política rampant. Semblava que aquest era un fenomen de casa nostra, però res més lluny de la realitat. El soroll, l’insult i l’aclamació s’han imposat a la noblesa que hauria de caracteritzar la bona governança, així com els seus governants. En bona part, això ha vingut de la mà dels partits antiestablishment i dels partits aparentment “moderats” que s’han mimetitzat amb ells. Tot això amb el beneplàcit dels mitjans de comunicació, o potser de propaganda?
Àustria (FPÖ), Bèlgica (Vlaams Belang), França (Reagrupament Nacional) i Itàlia (Fratelli d’Italia) són els cinc països d’Europa on s’ha imposat la dreta radical. Però no és gens menyspreable l’ascens meteòric d’AfD a Alemanya (2a força), la pujada de VOX i la irrupció de Se Acabó La Fiesta a Espanya (3a força i 6a força respectivament) o la sorpresa de Chega a Portugal (3a força). Eslovènia i Xipre són el dic de contenció europeu que ha impedit el pas de les forces subversives. Amb tot, sembla que la dreta conservadora governarà plàcidament sense haver de dependre de partits que li disputen l’hegemonia. De totes maneres, aquests resultats són només un avís d’allò que encara ha d’arribar.
El descontentament i la desafecció popular contra els partits socialdemòcrates tradicionals i contra els partits a la seva esquerra és evident. Posant el cas espanyol, Izquierda Unida es quedarà per primer cop fora, perquè els tres escons de Sumar són insuficients perquè Manu Pineda revalidi la seva presència al Parlament Europeu. Deu anys després del seu sorgiment, Podemos continua a la baixa, però aconsegueix sobreviure quan moltes veus dissidents ja el donaven (i el volien) mort. Mentrestant, Ara Repúbliques (BNG, EH Bildu i ERC) milloren tímidament el seu resultat obtenint un escó més. En general, la desorganització, la desmobilització, els egos i personalismes, i la capitalització feble (o inexistent) de les demandes que afecten de prop la classe treballadora, han provocat aquesta davallada històrica de les esquerres a la Unió Europea. És hora de fer autocrítica, perquè l’esquerra no pot perdre més temps: reorganització, un peu al carrer i un altre a les institucions, militància de base i abanderar la qüestió de classe. Que un obrer voti a la dreta passa, i molt en aquest context de desinformació, injúries i calúmnies alimentades pels sectors més ultres. I això no és un problema de l‘obrer, sinó de l’esquerra. Reblar el clau és possible si les esquerres deixen de mirar-se el melic i ofereixen una contra narrativa tan forta com la de la dreta radical. Ara, les lluites són al carrer, però també a les xarxes. Assistim a uns temps en què la facilitat d’accés i la immediatesa de les xarxes han parasitat el pensament crític (especialment al jovent), però també han tret la cara més fosca de les persones. Convindria saber d’on venim per no repetir la història. I això és als llibres i no al TikTok.
Els homes de negre sempre tornen. De fet, mai han marxat i s’han reconvertit amb expressions, formes i discursos diferents. I aquestes eleccions són un avís a navegants. La reacció, la violència i l’odi ja han desembarcat a Europa amb la intenció de dinamitar els grans pactes per la llibertat i arrabassar-nos tot allò pel qual els nostres avis i àvies van lluitar. Ara, els seus nets no tenen res garantit. Ni tan sols la democràcia.
