El 47 és una pel·lícula que explica la història del Manolo Vital, un veí de Torre Baró que el 1978 va segrestar l’autobús que conduïa per reivindicar-ne l’arribada al barri. Un barri de Barcelona construït amb les mans dels immigrants dels anys seixanta que van venir a Catalunya des d’Andalusia, Extremadura i Múrcia i altres províncies fugint de la misèria per buscar un futur millor per als seus fills i filles. Aquest acte poètic i revolucionari va ser la màxima expressió rebel d’un moviment social sorgit de les associacions de veïns i veïnes del districte de Nou Barris. Homes i dones que van ajudar a construir la Catalunya actual.
La lluita del Manolo va ser la lluita de moltes persones immigrants per millorar els seus barris obrers abandonats a l’extraradi de les ciutats. La lluita per millorar les condicions de vida d’un nou barri: aigua corrent, llum, comunicacions, asfaltat, centres de salut, centres escolars, etc.
A Igualada, els immigrants es van assentar i van formar els barris de Montserrat, Fàtima i Sant Crist, sense oblidar gran part de Vilanova del Camí i Santa Margarida de Montbui. I també, aquí van sorgir moviments veïnals i persones (fins i tot polítics i polítiques) que com el Manolo van lluitar pels seus veïns i veïnes. Moltes vegades la lluita veïnal i obrera va ser dura, desesperant i innòcua i aquestes reivindicacions bàsiques van costar suor i llàgrimes aconseguir-les. El gall negre era molt poderós.
Les conquestes socials mai no acaben, necessiten la continuïtat de les noves generacions. Mai hem d’oblidar d’on venim. Tot i això, i malgrat les constants pèrdues de drets civils i l’auge de la ultradreta, actualment la lluita ciutadana gairebé no existeix. I aquesta reculada de les conquestes socials la pateixen sobretot els més febles, els immigrants actuals que tornen a assentar-se als barris més desafavorits i abandonats com el barri Montserrat. Una simple passejada per aquest barri d’Igualada n’hi ha prou per adonar-se de les greus deficiències històriques, conseqüència del vergonyós oblit per part de tots els diferents governs que han passat per l’Ajuntament d’Igualada. Un altre exemple és l’etern oblit dels barris als actes de la Festa Major. En definitiva, per a molts, el barri Montserrat (i tots els barris d’immigrants) sempre serà un gueto indesitjable al qual mai no arribarà el 47 i dubto que arribi mai.
Certament, la visió obrera i veïnal i la solidaritat s’han esvaït a favor d’un activisme polític fonamentat en l’individu i la vanitat alimentada per interessos materials. Hem passat de la lluita desinteressada a un paternalisme polític a cop de tweets i vídeos autocomplaents. Malauradament i en algunes ocasions són els mateixos fills i filles d’aquells primers immigrants que s’han sumat al gall negre, tota aquesta estructura que conformen els poders fàctics als quals els importa un rave les condicions socials dels barris com el barri Montserrat.
Per tot això, és imprescindible reivindicar la figura del Manolo i de totes aquelles persones immigrants o autòctones que, des de l’anonimat, van lluitar per millorar les condicions de vida dels seus conciutadans. Només des de la mobilització i la resistència podem conservar i ampliar el que s’ha conquerit, en altres paraules, resoldre els veritables problemes de la gent, com ara millorar la salut i l’educació pública o lluitar contra el canvi climàtic.
No és fàcil, perquè el gall negre és gran i poderós, però no podem oblidar que el gall vermell és valent i no es rendeix mai.
