Malgrat la davallada de les exportacions d’aquests darrers mesos, l’economia catalana fa bons resultats en termes generals. Quan s’entra en els detalls s’entreveuen els elements preocupants. Mentre que hi ha sectors on les coses van relativament bé, altres van francament malament. No hi ha un sector destacable que faci de pal de paller que caracteritzi el país i, el que és més preocupant, molts dels que en el passat s’havien fet emprenedors, ara malden per entrar en el funcionariat, no volen complicar-se la vida i es dediquen a gestionar el seu patrimoni amb criteris i vehicles bàsicament financers. L’economia catalana no disposa tampoc de primeres matèries diferencials que assegurin una base estable i està condicionada per les decisions de mercats que no controla.
El sector primari, en especial l’agricultura, va malament perquè les condicions climàtiques no acompanyen. I en això no s’hi pot fer gran cosa. Les indústries vitivinícola i oleícola havien fet grans esforços per situar-se en el mercat internacional i ara es troba amb problemes cada vegada més seriosos. El pagès és avui un productor, que treballa amb maquinària qualificada i sap perfectament el que s’ha de conrear en cada moment, però que s’enfronta a una estructura burocràtica, que poc hi entén del sector, però que decideix sobre les importacions que exigeixen les grans cadenes de distribució.
La indústria ha perdut o està perdent el seu protagonisme. Les grans empreses queden en mans estrangeres i les mitjanes miren de ser atractives per tal de que també s’hi fixin i les acabin comprant, per monetitzar els esforços fets durant anys. La producció està canviant. Ha incorporat tecnologies per competir amb els que tenen costos diferents i amb qui disputen els mercats globals. L’era digital porta la globalització a extrems desconeguts. Massa empresa catalana fabrica per a les grans del sector o són molt dependents de la casa matriu. La productivitat no creix el que convindria, per raons estructurals i el marge per a la innovació i la diferenciació és gairebé irrellevant.
En el sector terciari és on hi ha més moviment. El turisme és el gran motor i una font d’ingressos imprescindible per la balança comercial del país. Però les queixes contra l’actual model s’han incrementat en els darrers anys, tan pel que fa a la sostenibilitat, com la gentrificació. I no només és un problema català, sinó que aquest moviment de rebuig es va consolidant internacionalment. I la resta del sector, bàsicament els serveis, requereix de que els sectors primari i secundari funcionin i han d’estar prop del poder. Així molts han mogut la seu a Madrid, justificant-ho amb l’efecte capitalitat i per apropar-se als llocs on es prenen les grans decisions empresarials i polítiques.
Les infraestructures catalanes han millorat una mica però, relativament, molt poc. El dèficit inversor de l’estat no es queda només en els pressupostos, sinó també l’execució. Les Cambres de Comerç i les Patronals ho denuncien any rere any, però la voluntat política es clara, fins i tot en temes com el Corredor Mediterrani.
Tothom recomana una economia diversificada, però s’haurien de revisar els motors que han impulsat el creixement dels darrers anys i que no sembla que puguin continuar fent-ho en el futur. I per trobar-ne de nous s’hauria d’apel·lar a l’esperit creatiu i emprenedor per compensar les baixades que s’aniran produint i que molts esperen que siguin petites i momentànies, però que poden ser grans i de llarga durada. Les autoritats econòmiques s’han de preocupar de facilitar la feina, a no a posar entrebancs i acabar amb la cultura del no permanent a tot. Perquè qualsevol pretensió d’economia solvent passa per tenir clar el què s’ha de fer i com executar-ho. I fa temps que en això no ens estem posicionat gens bé.
