Recordeu l’escàndol de les eleccions municipals a Barcelona, amb l’aparició d’uns cartells insultant als germans Maragall per l’Alzheimer, obra del sector B d’un partit polític català? El responsable de tot l’afer, un tal Tolo, va ser acomiadat de la direcció operativa del partit… i va ser recol·locat pel mateix partit, com a assessor del president de la Diputació de Barcelona amb un sou al voltant dels cent mil euros.
Mentre escric m’assabento que el 33% de la nova executiva d’ERC està formada per “assessors” del president de la Diputació. Així és fàcil guanyar eleccions internes. El frare garanteix un sou i als ciutadans ens toca pagar-lo. El cap dels republicans disparant amb “pólvora del Rey”. Per plorar!
L’alcalde d’una ciutat capital de comarca, que en democràcia ha tingut dos presidents de la Diputació de Barcelona, va col·locar també com a assessor del President a un periodista igualadí per tenir-lo al seu dictat particular, amb un sou superior als 85.000 euros que paga, obviament, l’ens provincial… és a dir: tots nosaltres. En aquest cas no és el partit qui s’ho estalvia, és el mateix alcalde, car el partit és seu.
Són únicament tres exemples del que fan els partits amb els organismes públics convertits en fonts de finançament de llur estructura orgànica. Cada partit, en funció dels seus diputats provincials, té dret a un determinat nombre d’assessors del President, sigui del color que sigui. Així, com ha passat en els casos esmentats, els partits tenen una font de finançament legal però profundament injusta per als ciutadans que els paguem el funcionament orgànic que, en bona lògica hauria de ser finançat únicament pels seus militants.
Soc molt contrari a les eleccions de segon grau per la manca de control democràtic. Recordo una conversa amb l’expresident de la Diputació de Barcelona i exalcalde de Terrassa, Manel Royes que, havent dimitit d’alcalde, va seguir presidint la Diputació. Li vaig preguntar si no era un contrasentit plegar d’un càrrec però mantenir l’altre. “El càrrec d’alcalde el dec als ciutadans de Terrassa que em varen votar. El deixo un any abans perquè el segon de la llista pugui foguejar-se en el càrrec i tenir més possibilitats de ser reelegit alcalde. En canvi, la presidència de la Diputació me la va atorgar el PSC i és al partit a qui li he de retornar perquè pugui decidir el meu substitut”.
Podem estar d’acord o en desacord amb aquest funcionament, que és idèntic a tot l’Estat, però trobo absolutament injust que els ciutadans siguem els que paguem les despeses de personal al servei dels partits. En la majoria de casos són persones que, per la seva capacitat i/o perfil, no trobarien feina en la iniciativa privada. I encara menys amb un nivell salarial de director general.
Canviarà mil vegades la composició de cada diputació i un president en substituirà a un altre, però la menjadora per als funcionaris dels partits continuarà pels segles. Si després les ajudes als menjadors escolars, al manteniment de carreteres o els fons de solidaritat intermunicipal no són suficients per a les necessitats de la població, fotran les culpes als immigrants, als menas, a la balança fiscal o al papa de Roma.
Potser que ens posem a netejar el pati, abans que la misèria dels partits ens ofegui a tots sense remei.
