En aquesta columna, no acostumo a parlar de música i, de fet, no és aquest el tema que toco avui, tot i que es tracta d’un concert de rock, celebrat a Òdena dissabte passat. El concert en homenatge a Toni Fàbregas em va perfecte per a recordar un amic del qual no em vaig poder acomiadar personalment abans de morir i em va donar ocasió de retrobar amics i coneguts que feia anys que no veia.
El concert va reunir un bon grapat de persones que hi havíem tingut alguna mena de relació o simplement el coneixíem pel seu treball. La meva relació, per exemple, va ser d’amistat i laboral. Amb en Toni vàrem compartir direcció i gerència a Anoia Ràdio/Cadena 13 en l’època més exitosa que va tenir mai l’emissora igualadina avui desapareguda.
Com totes les persones carismàtiques hi ha qui el va admirar sempre i una altra part, minoritària, que mai el va suportar. És el preu que ha de pagar la gent sincera. Dissabte en una trobada amb moltes canes, moltes calbes -també la meva- i molt bon rotllo tant a l’escenari com a la platea, es va demostrar que quan en Toni hi és present, la bona música i el bon ambient està garantit.
En el que tots coincidíem és que quan en Toni agafava un programa o la cabina d’una discoteca, l’ambient i l’èxit estaven sempre garantits. El coneixement de les modes musicals de cada moment, era la divisa de marca d’en Toni. Això li va servir en la vida professional i també en la seva participació en les diverses bandes de rock on va participar. Tot i la seva vinculació al món de les discoteques, en Toni era un home molt sobri pel que fa a la beguda. El normal era veure’l bevent aigua a la seva cabina. “Si et dediques al món de la nit, no pots beure en hores de feina perquè acabaràs molt malament” em va dir més d’una vegada.
Com a conductor de programes en Toni era garantia d’èxit. Va arribar a Anoia Ràdio en un moment delicat de l’emissora i en pocs dies la va canviar com un mitjó. El seu caràcter absolutament indomable i la seva voluntat de fer sempre allò que li venia de gust va fer que no sempre es valorés el seu treball. A la ràdio tampoc.
Amb en Toni vàrem compartir taula, tertúlia, treball, viatges, programes de ràdio, baralles, reconciliacions, rivalitats, problemes… però mai vàrem deixar de ser amics i de respectar-nos mútuament. Al capdavall tant ell com jo, sempre hem fet allò que ens ha vingut de gust en cada moment de la vida.
Dissabte a Òdena, escoltant grups tan diferents formats majoritàriament per veterans, em vaig adonar que allò que diuen en castellà que “los viejos rokeros nunca mueren” no és cert, ni de lluny. Els vells roquers moren com mor tothom, però mentre viuen conserven l’amor a la bona música, a l’amistat i al bon rotllo. En el cas que ens ocupa, la solidaritat i l’homenatge a l’amic caigut.
El millor homenatge a un roquer és reunir-se per fer música i compartir-la amb els amics, tinguin l’edat que tinguin. Els roquers ho són fins al darrer dia.
