Fa aproximadament un any que La Veu em va publicar un article d’opinió titulat “Amors mal entesos”.
L’article d’avui, lluny de ser una rèplica d’aquell, pretén aportar alguns pensaments que no vaig poder incloure, per raons de grandària textual, amb l’objectiu d’intentar despertar l’interès pel tema en qüestió, a saber, l’amor versus els amors. Amor és un substantiu vinculat al verb amar, una forma en infinitiu malauradament en desús a favor del verb estimar. La diferència semàntica és notable i la transcendència del significat encara més. M’explico, mentre estimar (aestimare) expressa preferència, valoració o desig, amar, que prové de la forma llatina amare, expressa sentiment, lliurament absolut a l’altre, fins i tot sacrifici; també compromís.
Aleshores us preguntareu perquè esmento amor en plural. Doncs vagi tot seguit el meu argumentari. Per una banda remarcar que Amor és un vocable tan complex com incommensurable, objecte d’exegesis per part dels doctes i de trama literària per part de molts incauts; per altre costat, mititzar que els amors no formen part del camp semàntic de la paraula amor; molt menys els mals amors o amors mal entesos per una raó bàsica, a saber, l’amor no és un mal ni fa mal. Tanmateix, els amors i més si es tracta dels amors mal entesos, poden, fins i tot, convertir una relació en un estat neuròtic per dependència, obsessió o possessió. Els amors que no són autèntics fan mal. Ningú no en surt il·lès. A tots ens ve al cap l’expressió: “mal d’amors”.
L’amor en majúscula, l’amor viscut com un procés de sincera i honesta relació sentimental i vivencial coadjuva la llibertat i la pau interior. Mentre els mals amors es converteixen en cadenes, ningú arriba mai a ser presoner del amor que s’aprèn a través de la mare, font d’amor incondicional que dona suport al fill, i del pare, font d’amor condicional, però, que disciplina i coadjuva al fill a endinsar-se al món. Aquell que és estimat, estima perquè sap estimar, en conseqüència no serà captiu de cap relació amorosa neuròtica.
Sant Agustí deia Amare et amari, que vol dir, estima i seràs estimat; ho comparteixo però prefereixo dir amaris amabis, si ets estimat, estimaràs.
Els sentiments i les relacions en general, ja sigui entre persones o amb el medi, es podran desenvolupar de forma conscient si l’individu ha après l’art d’estimar. L’amor és una habilitat que s’aprèn, una capacitat que ens permet donar i també rebre, perquè si no és així llavors la relació és fraudulenta. Malauradament l’amor és l’assignatura essencial menys aprovada. Poques persones saben amar ja que només poden estimar les persones que han estat veritablement amades. L’amor és, doncs, un ofici que flueix. Erich Fromm deia: “Si estimo realment una persona, estimo totes les persones, estimo la vida… estimo tothom en tu, a través de tu estimo el món”.
Els que llegim la Bíblia recordem els versets del capítol 13 de l’epístola de Sant Pau als Corintis on l’apòstol descriu, de forma magistral, la manera que té d’entendre l’amor: “L’amor és pacient, és bondadós, no té enveja, no es vanaglòria, no s’enorgulleix, no és insolent, no busca el propi interès, no s’irrita, no té en compte el mal, no s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra de la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho suporta. L’amor no caduca mai”.
Albert Einstein ho corrobora dient: “Hi ha una força extremadament poderosa i universal: l’amor; perquè és llum, és gravetat, és potència, l’amor desvetlla, és Déu”.
Per contra, la literatura al llarg dels segles ha anat posant, malauradament, vels, que amb el pas del temps s’han convertit en cortina espessa que no deixa veure la lluminositat de l’Amor. L’amor, que s’hauria d’escriure amb tinta daurada, es transcriu, massa vegades, sobre rengleres torçades i amb lletres il·legibles.
L’amor, al meu entendre, no és pas una relació amb una persona específica; és una actitud de vida. L’amor no es construeix en relació a l’objecte amorós sinó a conseqüència d’una facultat apresa. Com l’obra d’art, no existeix com a objecte sinó hi ha vocació i un artista. Amar és un art que s’aprèn. Acabo amb una frase de José Ortega y Gasset comentant l’obra de Stendhal: “hay amores que no lo son”; com els enamoraments mal interpretats per una cega visió que no és garantia de res o els sentiments barrejats d’emocions enganyoses o els cors que s’omplen de raons fràgils que acaben en traïció.