El passat dia 3 d’abril va fer 100 anys de l’ampliació del terme municipal d’Igualada, dit d’altra manera, de l’enxiquiment del terme municipal d’Òdena. Si algú guanya superfície és que un altre la perd. Igualada va passar d’una superfície de 2 quilòmetres quadrats a 8. El Real Decreto publicat el 3 d’abril de 1925 a la Gaceta de Madrid, precursor de l’actual BOE, en publicava la “sentència”.
L’ampliació va ser impulsada des d’Igualada de la mà de l’homenatjat General Pedro Vives Vich, amb una pistola sobre la taula, i es va fer en plena dictadura del General Miguel Primo de Rivera. No tinc cap dubte que a la gent d’Òdena no els va fer cap gràcia perdre tot el territori on ara hi ha el Polígon Industrial i Residencial de les Comes, on hi ha l’Institut (general) Pedro Vives Vich, fins la zona Residencial de luxe del Pla de la Massa i Sant Jaume Sesoliveres.
Des d’Igualada no sembla que hi hagi massa interès per parlar del fet. Jo crec que deu ser dels fets més importants de la història d’Igualada, si no el que més. Potser fa vergonya reviure ara aquell atropellament que penso que es va fer a Òdena. Allò tan nostrat de no remoguem històries del passat.
Per anar fent boca sobre diferents enfocaments dels fets escrits ara fa 100 anys, us transcric la notícia que sobre els fets va publicar, en el seu número 27, la revista LLIBERTAT Quinzenal Tradicionalista, més aviat de dretes, l’11 d’abril de 1925.
Al meu entendre i vist amb la perspectiva d’ara, que és quan ho llegeixo jo, em sembla fins i tot insultant.
L’EIXAMPLAMENT DEL NOSTRE TERME MUNICIPAL
Era de Justícia
La “Gaceta” del 3 de corrent, per mitjà d’un Reial Decret, qual text transcrivim en altre lloc, ha resolt a favor d’Igualada el plet de limitació de termes municipals que sosteníem, des de ja fa anys, amb el veí poble d’Òdena. La ciutat igualadina experimentava cada dia amb més intensitat una anguniosa sensació d’asfíxia. Els termes municipals veïns, i d’una manera especialíssima el d’Òdena, l’envoltaven fins a les seves mateixes portes, i l’estrenyien com cercle de ferro que més apretava quan més gran era l’expansió urbana. Darrerament l’opressió havia pres caràcters tan alarmants, que el més elemental instint de conservació obligava a la ciutat a defensar-se. Està bé a la vista que a l’entorn d’Igualada i principalment en els llindars del terme odenenc, s’ha bastit una sèrie de construccions anàrquiques en el seu emplaçament, deplorables en la seva estètica i perjudicials en els seus aspectes sanitari i econòmic.
Aquelles construccions constitueixen un obstacle i un destorb ben molest per a la urbanització moderna que Igualada ve realitzant; una amenaça constant als nostres interessos comunals, perquè a les portes mateixes de casa s’alcen els dipòsits de frau i els escorxadors no intervinguts per la inspecció sanitària; un perill perquè la retenció forçada per manca de desaigües de tots els detritus i excrement d’aquestes noves habitacions sortides com per encant sense les més elementals previsions higièniques, són focus d’infecció que havien de contaminar indefectiblement les aigües de l’enxup alterant la salut pública ja prou castigada per altres enfermetats endèmiques.
Els d’Òdena no poden haver quedat sorpresos del fet de segregació i els que hi hagin quedat és que estan fora de tot sentit de realitat.
Pretendre conservar indefinidament un terme de dimensions tan exagerades quan tantes i tantes raons venien acumulant-se per a la desgragació o, millor dit, per el repartiment equitatiu, era un egoisme tanmateix ben malentès. Òdena estava satisfeta de posseir un vestit gran, molt gran, però no s’adonava de que les mans no li arribaven a mitja màniga i, és clar que no tenia ni temps ni fil per a sorgir els extrems que restavem lamentablement abandonats. Òdena devia haver escoltat a temps els raonats precs d’Igualada quan aquesta li demanava lo que li feia falta per a respirar i a n’ella li sobrava.
La Comissió que ha anat a Madrid no haurà hagut d’esforçar-se gaire en quan a la demostració de la justícia de la seva causa, però això no li treu pas mèrits per a l’èxit assolit. L’Alcalde senyor Orfila, el Delegat governatiu senyor Aspiazu i els sots-secretari de Foment il·lustre general Vives han merescut bé d’Igualada i no els hem de regatejar els aplaudiments, pensin o no pensin com nosaltres. El sistema de discutir els mèrits i de cercar pal·liatius a les coses ben fetes pels que no són de la pròpia confraria, gràcies a Déu no és el nostre. L’agregació és una millora de valor real i positiu que ha assolit Igualada; sigui, doncs, la glòria per a qui l’hagi aconseguida.
Per a completar la millora i tenir íntegrament els beneficis resultants de l’agregació, sols falta que l’Autoritat eclesiàstica fassi que, sense tarda, sigui un fet igualment l’agregació e nla part religiosa, ja que precisament era aquesta la necessitat que es feia sentir més.
Cal ara que les autoritats no s’adormin sobre els seu llorers.
