Aquests darrers dies hem assistit a uns fets que, per dir-ho d’alguna manera, podríem qualificar d’insòlits.
El primer va ser senzillament vergonyós: el boicot dels grups de l’oposició a la presidenta del Parlament. És evident que el guió estava preestablert, possiblement pactat. Es tractava de posar totes les traves possibles per alentir –potser evitar- la tramitació de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica; a més, es pretenia donar la imatge de divisió de la societat catalana, que tant s’esforcen en voler fer creure. No hi ha fractura social. La posada en escena es va fer d’una manera ignominiosa, amb grans escarafalls, acusacions i fins i tot burles a la presidenta. (“Dale, que está floja”, es deien els uns als altres.) Però ningú pot acusar Carme Forcadell d’haver-se saltat en cap moment el Reglament de la Cambra. Simplement, va fer ús de les atribucions que li concedia i el va interpretar de manera estricta, però totalment legal i dintre la norma. Ni més ni menys que el que fan a Madrid els organismes estatals en relació a Catalunya.
L’actitud de l’oposició em va recordar algunes sessions del Congrés dels Diputats, on no és estrany sentir crits, picar de peus o esbroncades fora de to. Això no havia passat mai al Parlament de Catalunya, que sempre s’havia significat per la correcció en les formes i pel respecte a l’adversari. Espero que aquest sigui un cas aïllat i que retorni el seny que havia predominat fins ara.
L’altre focus d’atenció mediàtica ha sigut EL VALLENC i el seu director. Conec Francesc Fàbregas des que vaig començar a col·laborar en aquest setmanari fa 25 anys. Conec també el seu tarannà d’home tranquil, de mentalitat oberta i pensament liberal. (Aprofito per dir que en aquests 25 anys, mai, però mai, no se m’ha fet la més mínima insinuació per modificar ni una coma dels meus escrits.) Nacionalista de pedra picada, això sí. Per això no em va sorprendre la seva actitud durant el temps que va durar l’escorcoll a la seu del VALLENC. Suposo que devies passar nervis, Francesc, però perdona que t’ho digui: em vaig divertir com un “enano” veient la reacció dels teus conciutadans. Vaig pensar que a la guàrdia civil li devia coure més la conya que es feia al seu voltant amb humor i cançons que no pas si haguessin hagut de suportar una pluja d’insults. El comiat amb el “Passi-ho bé” de la Trinca va ser d’antologia.
De totes maneres, aquesta actitud festiva no ens pot fer oblidar la gravetat d’un fet com aquest. Des dels temps de Franco, no recordo haver vist mai un registre d’un mitjà de comunicació i d’una impremta per raons polítiques. Això sol ja és indicatiu que el franquisme no ha mort; hi ha tics que ho revelen clarament. En veurem més mostres en els dies a venir, abans de l’1 d’octubre. A mesura que la Generalitat faci passos endavant, ells apujaran el to de la repressió. Però estem acostumats a resistir i, encara que usin la força –que ho faran–, el nostre crit ha de ser, també aquesta vegada, “No tenim por”.
Josep M. Carreras
