L’Estat recapta impostos segons l’esquerra per redistribuir-los i segons la dreta per generar més riquesa i, afegeixen, repartir-la en funció de l’esforç de cadascú. Però això només és una teoria que a Espanya no s’aplica.
L’Estat espanyol recapta impostos directes i també indirectes. Els directes són els que venen reflectits principalment en les declaracions de renda i ens cobren una part dels nostres ingressos ja siguin pel treball o pels rendiments de capital. També quan heretem o guanyem un premi de loteria, l’estat es queda una part important del que és nostre. Els impostos indirectes són els que graven les nostres despeses i el nostre consum. El més important és l’IVA –que pot arribar a ser el 23% del que consumim- i és l’impost més injust, ja que grava a tothom, tingui la riquesa que tingui, per igual.
Per principi, des de l’aplicació de les doctrines keynesianes, l’Estat recull diners en èpoques de bonança, per dedicar-los a superar les èpoques de crisi. Això és el que fan els països on el capitalisme keynesià està ben aplicat… que no és el cas d’Espanya.
Quan veig que han de tancar petites empreses, bars, restaurants, hotels, busos, autònoms….. em sento estafat. On són els meus impostos quan els necessitem? Els impostos han de servir per compensar el tancament forçat per la pandèmia, a fi i efecte que quan aquesta passi, les empreses puguin seguir generant riquesa, llocs de treball i també impostos.
El que s’està fent a l’Estat Espanyol –i això inclou naturalment a l’administració catalana- és un frau a la societat. Com es pot incrementar el pressupost de la Casa del Borbó en un 6’9% quan les pensions es quedaran igual? Com es pot apujar el sou dels diputats i deixar-los contractar milers d’assessors amb sous que superen els 80.000 euros per a tasques que, en molts casos, són llocs de treball encoberts dels partits?
No hi ha diners per ajudar a les empreses forçades a tancar perquè s’han malbaratat en corrupteles que afecten, des del Rei en avall, tota l’estructura de l’Estat.
A la meva família –i a la de vostè que em llegeix- quan hi ha un malalt a casa es busquen els recursos necessaris per retornar-li la salut i salvar-li la vida. Si convé es demanen crèdits o es venen propietats per afrontar els tractaments mèdics. Quan es recupera la normalitat, hi ha temps per tornar els crèdits o recuperar patrimoni.
Cal exigir a l’estat que s’endeuti per dotar-se d’hospitals, metges, infermers, equips sanitaris per salvar vides. Nosaltres, els ciutadans, hem pagat a l’avançada per disposar d’ajuda en temps de crisi. Per tant, tenim tot el dret del món, a saber que s’ha fet dels nostres impostos.
