A la Pobla de Claramunt resisteix un dels últims temples del fang tradicional. Jordi Aguilera representa la continuïtat d’una nissaga que ha alimentat generacions al voltant del foc.
T’agrada que et defineixin com a empresari de la ceràmica, o prefereixes el terme de rajoler artesà?
Al final has de fer màrqueting. Si a la gent li dius «bòbila», es pregunten què és. Per això moltes empreses es fan dir «ceràmica», com a Calaf o Piera, o al Bruc, tot i que no en fan. El nom de ceràmica s’entén millor, el de bòbila l’ha perdut tothom. A mi m’agrada mantenir-lo per l’essència, som la bòbila de tota la vida de la Pobla. Parlem d’un segle llarg de tradició familiar dedicada de ple a la bòbila. Però al nostre web hi posem «rajoler artesà». Artesà perquè és la realitat, i rajoler perquè és una paraula maca que es vincula a elements decoratius. La feina principal aquí sempre ha estat el totxo massís, però escriure «totxeria artesana» no queda gens comercial…
Es tracta d’una feina que encara es fa totalment amb les mans?
Totalment, de principi a fi. Hi ha llocs on fan la peça manualment però l’enfornat és mecànic. Per a mi, col·locar cada peça individualment dins el forn tradicional perquè cogui bé i vigilar la cocció -que són 30 hores seguides- és gairebé més important que fer la peça. Aquí tot el procés és manual, aquest és el nostre valor afegit.
El vostre forn és espectacular. Com el definiries?
És un simple forat a la muntanya de fa 150 anys, un túnel folrat amb totxos que fa una volta catalana. Amb els anys hem anat consumint la terra fins a arribar a la carretera C-15. Abans s’utilitzava un sistema circular gràcies al tiratge d’una gran xemeneia. Ara és un forn intermitent: l’estructura és la mateixa, però controlem el tiratge elèctricament amb un motor i una turbina. Abans depenies de l’oratge i es feia molt fum; ara forcem el foc al ritme que decidim. Tot són avantatges.
Tens 43 anys, però ja corries per la bòbila des de ben petit amb el pare…
Mentre els amics anaven a la piscina, mon pare em feia venir aquí a pencar. Era la bona època: si volies guanyar-te els calés, treure’t el carnet o comprar un cotxe, havies de fer hores a la bòbila. Va ser una clatellada de realitat que potser avui dia hauríem de recuperar.
Quin tipus de productes oferiu actualment i quin perfil de clients teniu?
Fem tot tipus de peça massissa artesanal de fang. Jo mateix en faig els motlles. Totxo, maó, teules o revoltons, qualsevol element constructiu. Pel que fa als clients, tot ha canviat molt. Mon pare ho venia gairebé tot a magatzems a preus baixos, amb poc marge de benefici i molta producció, eren altres temps. Quan vaig quedar-me sol, vaig decidir enfocar-ho diferent. En l’artesania estàs limitat; si fas gran volum perds qualitat. Vaig decidir valorar la feina, buscar la màxima qualitat i vendre a particulars, arquitectes o interioristes. Avui, el 70% és client final i només un 20 o 30% va a magatzems, que ara sí que ho valoren i paguen el preu que fixem perquè pràcticament ja només quedem dues bòbiles tradicionals actives a tot Catalunya.
“M’agradaria que la bòbila de la Pobla continués sent el que sempre ha estat: un lloc on les coses es fan bé”
De quins treballs et sents més satisfet?
Destaco la col·laboració amb Ametller Origen. Totes les botigues noves que obren utilitzen les meves rajoles artesanals per a les columnes i parets decoratives. És una gran marca del país que fa goig i em sento orgullós de veure el meu material a Viella o Puigcerdà, per exemple. També hem fet reformes històriques a Barcelona com l’Hospital de Sant Pau o el Castell dels Tres Dragons, al parc de la Ciutadella.
L’inici d’aquesta etapa en solitari va ser crític pel litigi amb l’autovia C-15. Vau estar a punt de desaparèixer…
Sí, va coincidir exactament amb la mort de mon pare. El traçat de la carretera es volia menjar la bòbila i ens obligaven a tancar. Gestionar els papers de l’empresa sol i afrontar una expropiació total va ser dur, però em va donar un punt d’orgull i mala llet per lluitar. A mi els reptes difícils em motiven. No tenia gairebé res a perdre i vaig decidir lluitar fins al final. Els mitjans de comunicació van ser el gran suport i la clau per guanyar.
El procés de coure el fang ha passat per moltes proves. Explica’ns com ha arribat fins a utilitzar polpa d’oliva.
El forn va funcionar durant 50 anys cremant fuel. Sabia que no podia continuar amb un combustible tan brut. No ho faig per ecologisme de saló, sinó per sentit comú. El camí fàcil era posar gas, però l’obra cuita amb gas queda homogènia, freda i perd la variació de colors naturals. Vaig voler tornar a la biomassa, tancant el cercle com es feia fa un segle amb la llenya que trèiem dels boscos d’aquí, a la Pobla de Claramunt. Després de provar clofolla d’ametlla i pinyol d’oliva, vaig trobar la polpa d’oliva triturada molt fina. Ja portem unes quantes cuites i el resultat és impecable. Combinar terra, aigua i foc amb residus d’oliva és un tancament rodó, ecològic i real. És probablement el projecte del qual em sento més orgullós. De fet, es pot innovar gairebé en tot. Pots investigar nous combustibles, nous formats, adaptar-te al que necessiten els arquitectes o millorar els processos sense perdre l’essència.
Recentment has rebut el títol de Mestre Artesà de la Generalitat. Què en penses?
Fa uns anys probablement hauria dit que les etiquetes no servien per a res. Sempre he pensat que la millor acreditació és la qualitat de la feina. Però amb el temps també he entès que aquests reconeixements ajuden a donar valor als oficis tradicionals. Avui queden molt pocs rajolers artesans i qualsevol distinció contribueix a explicar que darrere d’una rajola feta a mà hi ha coneixement, experiència i moltes hores de dedicació.
Com t’agradaria que fos el futur de la bòbila?
M’agradaria que continués sent el que sempre ha estat: un lloc on les coses es fan bé. No aspirem a fabricar milers de peces cada dia. Aspirem que cada rajola surti del forn amb la qualitat que mereix un ofici que gairebé ha desaparegut. Si aconseguim que la gent valori aquesta manera de treballar, la bòbila tindrà futur. Al capdavall, no venem només fang cuit; conservem una part del nostre patrimoni i demostrem que els oficis tradicionals encara tenen molt a dir al segle XXI.
