Allà pels llunyans temps de la transició espanyola, tots els que pintaven alguna cosa, ens deien el mateix: “el poble que oblida la seva història es veu obligat a repetir-la”. La frase em va quedar per sempre…. però gairebé mai la tinc en compte.
Aquest pont de Sant Joan he aprofitat per llegir el llibre “París érem nosaltres” d’Andreu Claret Solé que em va regalar el meu amic i company de viatges i aventures, Valentí Martí Ros. Un regal que m’ha obert els ulls respecte de la història de Catalunya o, més ben dit, del caràcter dels catalans que fan, o volen fer, política.
L’Andreu Claret fa una semblança de l’acció política del seu pare, Andreu Claret “El Negre” que fou un destacat activista i agent polític entre el 1920 i el 1962 i que, com la majoria d’homes que es lliuren a la causa patriòtica, deixen bastant abandonada la família. (A excepció, és clar, de Jordi Pujol que, malauradament, no ho va fer). El llibre, en llenguatge periodístic -Andreu Claret ha estat un destacat periodista- és més objectiu del que es podria esperar del fill del protagonista, fa un recorregut per les entranyes del govern de Catalunya durant la Mancomunitat, la segona República, la Guerra Civil i el franquisme.
Hi apareixen des de Macià i Companys a Pau Casals i Tarradellas, Esquerra Republicana i la FAI i l’alcalde franquista, Porcioles. “París érem nosaltres” revela les diferències, lluites i desconfiances entre Macià i Companys. Entre ERC i la FAI. O de Tarradellas amb Companys, Irla o Pau Casals… en definitiva de la manca d’unió entre els partits i agents socials tan contrària a la unitat que reclama el poble de Catalunya.
Contrasta aquesta divisió amb la unitat que tenen forces que entre elles no se suporten com els militars, el clero, la dreta, els falangistes, els carlins, els banquers i fins hi tot la izquierda española, quan es tracta d’anar en contra dels interessos i les aspiracions dels catalans. Tant és així que ni ens els pitjors moments de la Guerra Civil, quan es veia a l’arribada imminent del feixisme, els partits foren capaços de deixar d’enfrontar-se entre ells per interessos de partit o per a repartir-se els diners de l’exili entre els més oportunistes i aprofitats.
En noranta anys no hem estat capaços de corregir ni un sol d’aquells defectes i avui, quan estem a menys de 24 dies de l’arribada de la dreta més ferotge i anticatalana de la història, els nostres partits no han tingut capacitat ni tan sols de consensuar una candidatura única al Senat, on no serveix de res quedar segon, i hores d’ara segueixen retraient-se els draps bruts -i pactant amb el socialisme estatalista i monàrquic- per deixar als ciutadans orfes d’una opció política engrescadora.
Fins i tot s’ha obert una campanya abstencionista que pot derivar en una majoria de diputats i senadors de Catalunya, amb ganes d’anar contra els catalans. Tots els vots que el dia 23 no siguin independentistes seran, de facto, anticatalans
