El que està passant a Catalunya resulta incomprensible per la majoria dels espanyols. Per acabar amb el moviment secessionista, s’han fet accions maldestres per part de les estructures de l’Estat. Començant per l’anomenada operació Catalunya, gestada des del ministeri de l’interior per policies, comissaris i alts càrrecs – fins i tot el propi ministre – maquinant per crear proves falses que incriminessin a persones i institucions.
A qualsevol demòcrata li és difícil pair la fabricació de proves falses. I que la investigació de casos s’adreci sols a polítics independentistes quan, a nivell estatal, no s’ha fet cap altra acció semblant davant les evidències que afecten als dos principals partits de l’estat. Així sembla que la resposta política al desafiament català hagi estat l’organització d’un equip – que supera els millors episodis de Mortadel·lo i Filemon – que opera amb maneres inquisitorials. I que el ministre no dimiteixi, sigui recolzat pel president del govern, l’oposició calli, molta premsa l’aclami, el votin més a les eleccions i que se li busqui un càrrec important per seguir vivint de la política, és una situació que hauria de fer envermellir a qualsevol ciutadà.
Tics que no són aïllats. Cal només recordar l’enfrontament de l’estat amb l’Ajuntament de Barcelona pel Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de la Zona Franca. La resposta del ministre de l’Interior va ser que l’Administració central no necessita permís municipal per a les seves instal·lacions. I de ser cert, seria la demostració palmària d’una situació gens corrent en una democràcia occidental, que no utilitzi com a norma la llei de l’embut.
I és que ningú discuteix que hi hagin unes comunitats diferenciades. Cada dia s’evidencia en la vida ordinària. Catalans i espanyols són paraules en qualsevol comunicat, en els discursos i a la premsa de qualsevol indret de l’estat. Com si fossin dos bàndols oposats. I això no es dóna quan es parla d’altres comunitats. Ni tan sols amb els bascs. Que la Constitució hagi de parlar de la unitat territorial, és la constatació de que no n’hi ha. I utilitzar permanentment el TC sembla el recurs que abans era l’exèrcit.
No es cerca la convivència, per la via dels diàleg i la política. Ni es tracta de la singularitat política i social catalana. Ni la desafecció ve de la crisi política, econòmica i institucional espanyola, ni de l’ensenyament en català, ni dels pèrfids polítics independentistes. Es vol eradicar un problema que es cova des fa molts anys. Manca un projecte en comú que respecti les diferències. Ara es comencen a incomplir les sentències del Tribunal Constitucional. I això no s’arreglarà als jutjats. I aquesta manera d’actuar pot fer que cada dia hi hagi més gent que vulgui anar-se’n. I no només a Catalunya.
Pere Prat, empresari
