No n’hi ha prou – Josep M. Ribaudí

Alguns (polítics, tertulians, periodistes…) es pensen que a Espanya hi ha barra lliure i no em refereixo a la barra lliure que es practica en aquests resorts de turisme barat i de pacotilla on et pots posar fins el cul de cubates fets amb alcohol de cremar i que et practiquen mammadings sense cap garantia que no agafaràs una porqueria que després aniràs encomanant a gent de la mateixa baixa estofa. Em refereixo a la barra lliure de l’insult i la difamació. Avui titllar de feixista, autoritari, corrupte, defraudador, blanquejador o borratxo sembla ser que surt gratis en aquest país, fins i tot adjectivar els oponents de nazi (tots drets, siusplau, que estem davant de la injúria estrella). Nazi, i tot el que envolta aquesta paraula, és una fita en la que qualsevol infamador que es tingui en estima pretén arribar un dia o un altra. És el súmmum, l’extrem, la perfecció, l’excel·lència, l’ideal… Vaja, com tocar el cel amb les mans. Doncs diumenge passat a Catalunya vam tenir l’honor de donar entrada a aquesta categoria de personatges al senyor Miquel Iceta, un polític destacat del PSC o potser més que prominent hauria de dir el líder del PSC -o el que queda d’aquest partit- ja que n’és el primer secretari. En l’entrevista a Catalunya Ràdio Iceta va deixar anar: “A l’Alemanya del any 1933 hi va haver unes plebiscitàries. A mi no m’agraden gens els plebiscits, és el que feien els dictadors”. No oblidem que l’any 1933 el cap de govern era Adolf Hitler, cap del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany, o sigui nazi. Doncs ja hi som! Benvingut Sr. Iceta al gremi d’insultadors; esperem que s’hi senti còmode. Un dia després, adonant-se de la cagada (disculpeu la franquesa) va voler rectificar, però a molts humans corregir els dol, els fa pupa, i aleshores utilitzen aquella mena de sí però no, i encara amb la boca petita. Iceta ho va fer així: “Si la manera de dir-ho pot ofendre algú, ho retiro i demano disculpes”. Si, condicional, el temps verbal menys contundent que hi ha, per acabar afegint que ha fet la rectificació “no perquè cregui que he fet una cosa dolenta”. Doncs miri, com deia un oncle meu que tenia certa tendència a l’escatologia: cosa dolenta, fora del ventre. O sigui que cagada rere cagada! Jo dic que ja n’hi ha prou d’insultar, i que no n’hi ha prou de rectificar així! No n’hi ha prou en disculpar-se després de dir l’animalada que li passi pel cap. Sr. Iceta, vostè no és un ciutadà més, vostè és (bo o dolent) un líder polític i com a tal té veu i a més li proporcionen altaveus que fan ressonar les seves paraules. En un país normal no n’hauria tingut prou de disculpar-se, segurament s’hauria hagut d’avergonyir i dimitir del seu càrrec, però pel que sembla l’Espanya actual no ho és un país normal i jo vull que Catalunya s’independitzi per esdevenir això d’una vegada: un país normal. Acabo amb una precisió. No sé si per ignorància o per mala fe -que és pitjor?- vostè ha obviat un fet important que va passar a Espanya l’abril del 1931. Les forces democràtiques van acordar convertir les eleccions municipals en un plebiscit sobre la monarquia, i això va ser impulsat per Manuel Azaña i Indalecio Prieto. Li sona aquest nom Sr. Iceta? El líder socialista que va idear l’eslògan “Con el Rey o contra el Rey”. I va sortir contra el Rei i el dia 14 d’abril es proclamà la Segona República… a partir d’unes plebiscitàries que vostè ha fet veure que ignorava. Serà que l’edat no perdona i la memòria ens falla? O el que ens fallen són altres coses? Ai, ai, ai… Josep M. Ribaudí