No han après la lliçó – Miquel Saumell

Tinc una certa tendència a associar el comunisme amb la foscor i la tristesa. Es comenta sovint que una de les coses que més et cridava l’atenció quan anaves a un país comunista era la foscor dels carrers sense botigues i la tristesa que reflectien les cares de la gent. La gent corrent, és clar, ja que els dirigents -en vaig haver de tractar alguns- formaven part d’una casta privilegiada que vivia la mar de bé i podia viatjar a l’estranger sense limitacions. Però, en general, les societats comunistes de l’Europa oriental eren societats tristes. Segurament el clima dur de l’hivern també hi tenia alguna cosa a veure, però darrere d’aquella tristesa generalitzada s’hi intuïa alguna cosa més que una meteorologia poc amable. Les cares d’aquella gent que, segons els seus dirigents polítics, tenien la sort de viure amb els mínims vitals garantits, no transmetien felicitat. Allò era un anar fent rutinari sense alegria.
Per als desmemoriats cal recordar que d’aquells paradisos era molt difícil sortir-ne, i les extremes precaucions que prenien les autoritats quan algú havia de viatjar a l’estranger eren sempre per assegurar-se que tornaria o que, si decidia no tornar, com a mínim el cost de quedar separat de la família estava assegurat, així com altres conseqüències encara més greus. Allò era com un segrest oficial, i si tu havies d’anar a l’estranger la teva família es quedava com a penyora. I un es pot preguntar que si tan bé estaven en aquells paradisos, com és que molta gent volia marxar i ningú hi volia anar a viure? Aquesta és una pregunta que faig sovint i mai he rebut una resposta coherent que justifiqui aquella gran contradicció.
És ben cert que en el món comunista l’estat et garantia un mínim benestar, però qui jutjava en què consistia el teu benestar eren uns governants que ningú havia votat, i que t’impedien tocar el dos si no t’agradava aquell sistema. La cúpula governant considerava que els seus conciutadans no eren prou madurs per jutjar per si mateixos. Normalment els governants, siguin de dretes o d’esquerres, ja tenen una certa tendència a considerar que el ciutadà no té prou criteri per raonar i que, per tant, se li ha de donar tot mastegat. Doncs bé, en el món comunista, amb molta menys llibertat individual que en el món diguem-ne lliure, era això mateix però elevat a l’enèsima potència. Molts polítics comunistes que governen o aspiren a governar en el nostre entorn geogràfic més proper tenen la mateixa fixació que aquells dirigents. No han après la lliçó.
@miquelsaumell