En la seva estada a Cuba per assistir al funeral de Fidel Castro, la diputada Anna Gabriel ha afirmat que Cuba és una “democràcia social”. No sé en quines circumstàncies ha fet aquestes declaracions ni quin és el seu coneixement de la realitat cubana. Però s’ha de ser cec per no veure-ho i dubto que aquells que des d’aquí proclamen la validesa de la revolució n’acceptarien els resultats. D’entrada, no sé com es pot anomenar democràcia un país on no s’han fet eleccions en més de 60 anys. El setembre de 2003 vaig passar 15 dies a Cuba. Encara governava Fidel, però les coses no han canviat gaire, de manera que aquelles impressions penso que són perfectament vàlides avui.
En primer lloc, no vàrem poder allotjar-nos a casa de la família que ens havia convidat perquè era fer competència al ministeri de turisme, únic propietari de tots els allotjaments del país. Vàrem haver d’anar a diverses cases particulars autoritzades.
M’agrada informar-me sobre els llocs on vaig, però en aquest cas només vaig trobar una història de Cuba, la oficial. Arreu m’oferien la mateixa. Era l’única. En la premsa l’únic diari del país és Granma, òrgan del Partit Comunista.
Vàrem llogar un cotxe per rondar per l’illa. Els que hi ha en circulació són d’abans de la revolució (és a dir, del 1959), peces de museu que funcionen com poden. Per als turistes hi ha una matrícula especial, de manera que tothom sap que ets estranger. A les entrades de les carreteres, una munió de gent fent autostop. De tant en tant passava un camió carregat de persones a la caixa com si fossin bestiar. Vàrem recollir una mare jove amb un nen de tres anys. Ens va dir que dues vegades a la setmana havia de portar-lo a l’hospital a 60 km d’on vivia. Això volia dir perdre un dia sencer.
La guia ens buscava allotjament, però ella no podia anar a la mateixa casa que nosaltres. Un dia ens va portar a veure els seus pares, que viuen prop del lloc on hi ha el mausoleu del Che Guevara. Ens varen convidar a dinar, però després vaig saber que la carn que havien comprat representava la meitat del sou mensual del pare que era transportista (perdó, empleat del Ministeri de Transports).
Vàrem tenir la sort de conèixer un vell amic de Fidel, antic company d’estudis i president de la Comisión de Estudios de la Iglesia de América Latina. La seva relació amb el bisbe de la Havana va aconseguir la llibertat de Fidel quan eren estudiants. Aquest li ho va agrair sempre. També ell va gestionar la visita de Joan Pau II a l’illa. Ens va explicar l’evolució ideològica del comandante, amb qui havia tingut llargues converses. Però d’això potser en parlarem un altre dia.
De moment, tot i el principi d’igualtat que defensa el socialisme, he de dir “No, gràcies”. Almenys tal com el vaig veure a Cuba.
Josep M. Carreras
