No farem llenya

Això és el que voldrien els nostres adversaris: que defallíssim, que ens canséssim, que abandonéssim la lluita activa, la nostra presència als carrers. Poden intentar manipular les xifres, però les imatges són inqüestionables. Poden dir que no érem un milió i mig de persones, sinó “només” un milió els que reclamàvem la independència. En qualsevol país democràtic d’Europa, les manifestacions més multitudinàries després de la Segona Guerra Mundial haurien tingut un gran ressò. Els catalans, en canvi, ens trobem davant un mur inamovible. Per això no podem callar.

No s’adonen que si hem arribat on som és perquè, com en els castells, hi ha milers de persones fent pinya, sortint al carrer, conscients de la importància dels moments que estem vivint. I tot això no se’n pot anar en orris perquè estem cansats. La culminació del castell és a tocar de les mans i per això cal el coratge de l’enxaneta, però també la força i la resistència de cada pis, des de la pinya al folre, les manilles i l’empenta de tots els que hi participen, encara que sigui només donant ànims. Després ve l’esclat final, la culminació de l’obra ben feta, col·lectiva, fruit de l’esforç de tothom. L’any passat després de la multitudinària manifestació de la Meridiana, molts vàrem pensar que aquell seria el darrer 11 de Setembre que caldria sortir al carrer a reclamar la independència. No ha estat així, però no hem fet ni un pas enrere. Potser ens falta valorar la força real que tenim, sobretot quan anem junts. No oblidem l’exemple de la mata de jonc que ens narra Ramon Muntaner en la seva Crònica: si lliguem els joncs amb una corda, “dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran […] e si en llevats la corda, de jonc en jonc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà”.