Organitzat per Paranoia Accions i comptant amb la col·laboració de La Bastida, Llegim…? llibreria, Posa’l disc i la Biblioteca Central d’Igualada, dissabte passat, dia 15 de febrer, a les dependències de l’Associació Cultural La Bastida del Rec, va tenir lloc la presentació del llibre Macrofestivales. El agujero negro de la música, d’Ediciones Península; una obra del periodista musical Nando Cruz, de lectura imperdible, que va ser donada a conèixer abastament a partir d’una amena conversa compartida entre el mateix autor, Nando Cruz, Maria Santfores, mestra i membre de l’Associació La Bastida, i Carles Pauné, músic i productor.
Si bé, de primer, es fa inexcusable d’assistir a un merescut reconeixement del perfil professional de Nando Cruz (Barcelona, 1968): un pèrit del periodisme musical que actualment escriu a El Periódico de Catalunya, a més de ser conductor del programa de Betevé, 10.000 fogueres; la seva trajectòria va veure el punt de partida a la dècada dels 80’, amb col·laboracions successives en destacades revistes i uns sonats programes televisius i de ràdio, a més de ser autor d’obres com: El pequeño circo i Una semana en el motor de un autobús. El llibre que, en aquesta ocasió, ens convoca, de forma atrevida i -perquè no- amb alguns tics irònics, servint-se de diferents referències autobiogràfiques i anotacions plurals, apunta a ser una oportuna i necessària invitació a endinsar-nos en una reflexió sobre el que aquest periodista, a partir d’una incansable investigació, considera la nefasta influència del gran negoci dels concerts multitudinaris, els macrofestivals.
Això és, l’obra sense manifestar una animadversió total a aquest format musical, es proposa de cridar l’atenció, amb múltiples dades informatives, sobre la brutal transformació que a tots els efectes venen provocant les successives edicions dels macrofestivals. Certament, les pàgines del llibre delaten la crítica de Cruz a un sistema capitalista que progressivament i de forma premeditada, però subtil, ha aconseguit cruspir-se una de les manifestacions més populars de la cultura que hi ha actualment; analitzant fins a quin punt aquella iniciativa -nascuda per al gaudi de l’univers de la música- s’ha convertit en un lamentable producte de mercat, l’únic interès del qual és el lucre de la pròpia organització. D’aquesta casuística se n’obté que això no només té conseqüències nefastes per a l’autèntica qualitat dels concerts sinó per al propi individu, ja sigui un component dels treballadors de l’esdeveniment, ja sigui el públic en qüestió, atès que el mateix concepte macrofestival, a excepció dels artistes i certs sectors selectius, situa l’individu en una determinada posició de segregació social i cultural. Àdhuc, aquesta distorsió de la identitat es manifesta també a l’espai obert on es desenvolupa cada festival, ubicació susceptible de patir importants danys mediambientals; alhora que l’efecte de la gentrificació comporta una alteració de l’ecosistema social del públic, impossibilitant qualsevol forma d’integració entre els mateixos individus.
A partir d’un complex aparell logístic i promocional, de fet la fórmula dels macroconcerts, encara força desconeguda, està minuciosament confeccionada per grans empreses l’objectiu primordial de les quals és assolir l’èxit amb convocatòries musicals de signe mastodòntic, cites on els músics acaben essent pura mercaderia; dissenyades per a enlluernar i eclipsar els assistents, amb estímuls consumistes que els invoquen en tant que massa i no com a persones. A més, la naturalesa pròpia de cada festival comporta la inequívoca assumpció de preus desmesurats i de les incomoditats d’un trasllat i d’una permanència en determinats escenaris, on l’espectacle tan sols és visible des de les grans pantalles.
De retruc, l’obra fa al·lusió a l’enyor d’aquella agenda cultural d’uns puntuals concerts en sales musicals que afavorien un contacte proper entre públic i músics, tot gaudint d’un ambient absolutament melòman. Tanmateix, als nostres dies, si es considera aquest apunt: en un país on la música sempre ha estat sinònim de festa i on la cultura mai no ha tingut un encaix social d’alta qualificació; es fa difícil suposar un retorn a uns festivals menys piramidals i més equitatius, i on els músics se sentin una altra vegada realitzats. Tal vegada, només cal esperar que el públic sigui cada vegada més crític i més exigent amb la qualitat de les ofertes musicals; i, molt especialment, que els artistes se sumin a reclamar respecte a la seva talla professional.
