Un article de
24 de maig de 2026 a les 08:00 hores

Un mur invisible: el racisme immobiliari també és una realitat a l’Anoia

L’Aya i el Mohamed són dues persones marroquines que viuen a l’Anoia i que, malgrat tenir un contracte de feina i sou fix, no aconsegueixen trobar lloc on mudar-se.

magnific fachada de edificio en pr WMLzVIZcXe
Magnific
Resumeix l'article amb IA:
Marca'ns com a mitjà preferit!
Un article de
Publicitat

La setmana passada explicàvem a La Veu de l’Anoia com el preu del lloguer no para de créixer, essent l’any 2024 el segon que ha registrat uns preus més elevats a Igualada des de 2012, una realitat extrapolable a altres municipis de la comarca, com ara Vilanova del Camí que, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, és el municipi de més de 10.000 habitants a Catalunya que ha patit una variació més elevada en el preu del lloguer de 2023 a 2024.

En un context en el qual l’accés a l’habitatge és cada vegada més complicat, aquesta complexitat s’agreuja si ets una persona racialitzada.

Segons dades del Departament d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya consultades per aquest diari, entre el 2025 i el que portem de 2026, hi ha hagut onze denúncies a Catalunya per racisme immobiliari, de les quals cap a l’Anoia. Malgrat que poden semblar pocs casos, la realitat del carrer és ben diferent. Només a l’Anoia hem trobat, a través de l’associació Igualada Acull, dues persones que pateixen aquesta realitat, i que han volgut explicar-la en aquestes pàgines.

El cas de l’Aya

L’Aya Zaidii fa més de dos anys que busca pis a la comarca de l’Anoia. Té una feina fixa, un contracte i compleix tots els requisits per llogar un immoble, tot i això, cada vegada que demana informació de pisos anunciats en plataformes i immobiliàries, es troba amb un mur. Zaidii ha facilitat a La Veu gravacions en què truca a una immobiliària preguntant per un pis i en el moment en què li senten l’accent li diuen que ja no està disponible. Al cap d’una estona truca una amiga seva, anomenada Clàudia, preguntant pel mateix immoble i li faciliten tota la informació que demana. Aquesta negativa, amb la qual l’Aya s’ha trobat en moltes ocasions, l’han fet arribar a la conclusió que el motiu pel qual no li volen llogar un pis és per la seva procedència.

“Quan truco, els explico que tinc un bon salari, que tinc una feina fixa, però els és igual, no et donen ni l’opció d’explicar-te”, diu. A casa seva la història és encara més complicada. Actualment viu amb els seus pares, que estan divorciats, “la meva mare també fa temps que busca pis, i tot i tenir feina no li volen llogar, amb l’agreujant que està vivint amb el seu exmarit, que és un masclista, i ha d’aguantar-lo”.

El cas de la mare de l’Aya exemplifica perfectament com, vulnerar els drets humans en matèria d’habitatge, és fer-ho també en molts altres aspectes de la vida.

“Si començo a denunciar, no acabo”, explica Zaidii, que és una de les moltes persones que, per falta de coneixement, per poques ganes de passar per un procés judicial o per altres motius, decideixen no denunciar el racisme immobiliari que pateixen.

El cas de l’Aya Zaidii, és la punta de l’iceberg de la comarca “tenim un grup de WhatsApp per trobar lloguers a l’Anoia on som unes 200 o 300 persones, i totes som estrangeres, perquè vegis com va la cosa”.

Zaidii explica com, en el seu cas i perquè té una xarxa àmplia de persones autòctones, encara li arriba alguna oferta d’amics i coneguts, però “conec a moltes persones amb sou i contracte que viuen en garatges perquè no han trobat res millor”.

El cas del Mohamed

A Santa Margarida de Montbui hi viu, des de fa dos anys en Mohamed, un enginyer marroquí que, tot i treballar i tenir un salari superior al sou mínim, no troba la forma d’accedir a un habitatge a on mudar-se.

Actualment comparteix pis amb tres persones més, i des de fa un any i mig que li agradaria poder anar a viure pel seu compte: “no em vull passar tota la vida en un pis compartit”, explica.

Aya “Quan truco, els explico que tinc un bon salari, que tinc una feina fixa, però els és igual, no et donen ni l’opció d’explicar-te”

“Totes les immobiliàries de la comarca tenen les meves nòmines i el meu contracte, em diuen que si surt alguna cosa m’avisaran, però mai em truquen”, es lamenta en Mohamed. Per altra banda, igual que en el cas de l’Aya, quan truca una altra persona nascuda aquí demanant informació sobre disponibilitat de pisos, l’oferta és més àmplia.

En Mohamed atribueix aquesta negativa per part de les immobiliàries i propietaris a l’hora de llogar pisos a estrangers a una “falta de confiança”. “És un mercat que ja és molt complicat perquè hi ha molta demanda i molt poca oferta, i això sumat a alguna mala experiència prèvia, suposo que és el que els fa desconfiar, però no s’ha de generalitzar, molts simplement volem trobar un lloc on viure”.

Observatori DESCA “mig milió de persones han patit racisme immobiliari a l’estat espanyol els darrers cinc anys”

La llei 18/2007 del dret a l’habitatge tipifica de delicte negar l’habitatge a una persona per motius discriminatoris. Malgrat la llei vol evitar discriminacions, es troba en un context en el qual és complicat demostrar que les persones que estan patint racisme immobiliari, sigui, precisament, per racisme.

Mohamed “Totes les immobiliàries de la comarca tenen les meves nòmines i el meu contracte, em diuen que si surt alguna cosa m’avisaran, però mai em truquen”,

En Miguel Ruiz, advocat i tècnic d’habitatge i ciutat de l’Observatori DESCA, ha explicat a La Veu de l’Anoia que, en total, calculen que “fins a mig milió de persones en els últims cinc anys a l’Estat Espanyol han patit racisme immobiliari”.

“Aquesta pràctica és una realitat aclaparadora, no es pot discutir, tothom sap que existeix, tot i que la majoria de la societat no sap la magnitud del problema” explica Ruiz.

Un estudi dut a terme per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2020 va demostrar que, fent-se passar per propietaris que buscaven anunciar el seu pis en una immobiliària, i demanant a aquestes que no acceptessin a persones immigrants, un 62% van acceptar la premissa, un 24% van acceptar de manera no directa, duent a terme pràctiques que excloguessin a persones migrades, un 4% va evitar respondre i només un 10% de les immobiliàries barcelonines van oposar-se a la premissa.

Evidentment, els resultats de l’estudi dut a terme a Barcelona expliquen una realitat molt concreta a la capital, i malgrat que no es pugui agafar al peu de la lletra per extrapolar-ho a ciutats anoienques, sí que deixa entreveure quin clima es respira en el sector.

unnamed (6)

Diferència entre denúncies i casos reals

No totes les persones que pateixen una discriminació per motius ètnics en matèria d’habitatge denuncien. De fet, són poques les qui ho fan. “No hi ha massa casos d’èxit, ara mateix només s’han fet efectives una sanció a Mataró i dues a Barcelona”, explica en Miguel, que ho atribueix com un dels motius que poden fer tirar enrere a les víctimes a denunciar. D’altres motius són la dificultat a l’hora de provar que els motius per no voler llogar un pis són racistes, o la manca d’informació a l’hora de voler interposar denúncies “hi ha una impunitat i normalització molt gran del racisme immobiliari”, lamenta en Ruiz.

Tot i això, explica que, des de l’Observatori DESCA s’està treballant amb la Generalitat de Catalunya per produir un manual en què les immobiliàries i les víctimes tinguin més informació, “encara hi ha una manca de perspectiva antiracista en les lleis”.

El ‘testing’ immobiliari, una de les maneres de detectar discriminacions

És difícil de provar que el racisme és la principal raó per la qual hi ha col·lectius als quals no els lloguen habitatges, ja que és un mercat molt tensat, en el qual els propietaris poden justificar fàcilment altres motius com a causants. Tot i això, no és impossible.

La manera més fiable és a través del ‘testing’ immobiliari, és a dir, trucades en les quals hi ha persones que es fan passar per interessades en algun immoble, i poden estudiar els casos en els quals es pateix racisme immobiliari.

“Aquesta prova s’ha fet de manera experimental a diferents punts de l’Estat Espanyol, però no de manera judicial”, explica en Miguel, que referma la idea que “les societats són cada vegada més segregades, moltes persones que podrien llogar acaben ocupant i amb problemes de salut mental”.

“La nostra feina és generar casos paradigmàtics, per animar a les institucions publiques a que denunciïn”. Des de l’Observatori DESCA reclamen un servei especialitzat, o una oficina pública amb personal que es dediqui a fer aquest testing, i que treballin per denunciar els casos que puguin detectar.

Actualment, la legislació sanciona amb multes que van dels 10.000 als 40.000 euros les pràctiques de racisme immobiliari. Tot i això, el nombre de denúncies dista dels casos reals, i entitats com Sos Racisme o l’Observatori DESCA reclamen a les institucions públiques més accions i que s’apliquin sancions a les agències immobiliàries, col·legiades i no col·legiades, que estan vulnerant el dret a la igualtat de tracte i a la no-discriminació, i el dret a l’habitatge.

“Però, si la propietat és meva, jo hi puc fer el que vulgui”

Un dels arguments més popularitzats entre propietaris d’habitatges -ja no només en el cas de a qui el lloguen, sinó també a quin preu-, és “si la propietat és meva, jo puc fer el que vulgui amb aquesta propietat”. Ara bé, repassem què diu la legislació en aquest sentit. El 28 de desembre de 2007 es va aprovar la Llei del Dret a l’Habitatge -amb un Decret llei vigent des del 30 de gener de 2025-, en la qual l’article 45 diu:

Que totes les persones tenen dret a accedir a un habitatge i ocupar-lo, sempre que compleixin els requisits legals i de contracte, sense discriminacions ni assetjaments. En cas que aquest dret sigui vulnerat, les administracions públiques han d’adoptar mesures pertinents, aplicables a totes les persones i a tots els agents, tant del sector públic com del sector privat.

Quan la llei parla de “sense discriminacions ni assetjaments”, es refereix a la discriminació directa, que es produeix quan una persona rep un tracte diferent del rebut per una altra persona en una situació igual. La discriminació indirecta, que es produeix quan hi ha un desavantatge particular a una persona respecte a d’altres, expressada en forma de contracte, clàusula, pacte individual, decisió unilateral, norma, simulació o frau del contracte, un criteri o una pràctica, aparentment neutres. L’assetjament immobiliari, entès com tota actuació o omissió amb abús de dret que té l’objectiu de pertorbar la persona assetjada en l’ús pacífic del seu habitatge i crear-li un entorn hostil, ja sigui en l’aspecte material, en el personal o en el social, amb la finalitat de forçar-la a adoptar una decisió no volguda sobre el dret que l’empara per ocupar l’habitatge. I, per últim, la utilització d’un infrahabitatge com a residència, la sobreocupació i qualsevol forma d’allotjament il·legal.

En qualsevol dels casos mencionats anteriorment, les administracions públiques tenen l’obligació d’intervenir.

Tal com apunta Miguel Ruiz de l’Observatori DESCA, l’argument de què el propietari pot fer el que vulgui amb el seu immoble “és un disbarat”. Ruiz explica que un propietari “no pot incendiar el pis, ni posar-hi prostitució infantil, ni deixar que caigui, ni que hi hagi goteres”. “Com a propietari tens uns drets”, apunta Ruiz, “evidentment, te’l pots vendre, pots posar a gent de casa teva, o pots decidir tenir-lo buit, però has de respectar la legislació, igual que amb els topalls en el preu del lloguer; si et saltes la normativa i t’enxampen, hi haurà una sanció per accions fraudulentes”.

T'ha semblat interessant? Comparteix aquest contingut amb els teus contactes!
Deixa el primer comentari
Et recomanem×
Log Club VeuAnoia

Vull ser col·laborador/a del Club

Emplena i envia el següent formulari per sol·licitar ser col·laborador del Club VeuAnoia. Ens posarem en contacte amb tu al més aviat possible!

Registra't

Inicia la sessió

No tens compte?
Registra't

Comença a jugar!

Selecciona l'avatar que més t'agradi i completa el formulari: