Jaume Singla
Es pot ser pobre sense perdre la dignitat ni viure com un miserable. Es pot ser polític al govern o a l’oposició, i aportar a la societat molt més del que la societat et dona. Es poden guanyar –o perdre- eleccions, amb independència que tinguis raó -o no- en els teus plantejaments electorals. El que és important en tots els àmbits de la vida, es mantenir la dignitat de qui ets, què ets i a qui et deus. No per més pobre, ets més miserable. Molt sovint és just al contrari.
El què demostra ser un miserable és qui traeix les esperances de la societat a la que diu servir. Hem vist candidats a alcalde que en campanya electoral prometien inversions i llocs de treball. Encunyant la frase “farem un govern bussiness friendly”, però després en quatre anys, sense fer ni l’ou.
A cada convocatòria electoral, els catalans volem donar la màxima força als partits que defensen el dret a decidir i també, és clar, intentem que les forces del 155 tinguin el mínim de representació. No és de persones intel·ligents donar el poder a qui l’utilitza per a doblegar-te. A les darreres eleccions municipals les formacions considerades independentistes varen millorar els seus resultats, però després en el transcurs de les negociacions per a formar governs municipals i, sobretot a l’hora de conformar majories als organismes d’elecció indirecta: Consells Comarcals i Diputació, els partits en molts casos han traït al poble, pactant amb els representants de la repressió del 155.
Això ha passat de manera miserable tan a la Diputació de Barcelona, com al Consell Comarcal de l’Anoia i en alguns ajuntaments importants de la comarca, com ara Vilanova del Camí. Si ampliem la mirada, podem parlar d’ajuntaments com Tàrrega, Sant Cugat, Figueres o Sabadell, entre altres, però no ens cal marxar de casa.
Aquests pactes, teòricament “contra natura”, han fet esclatar la confiança de la majoria de catalans mobilitzats, envers els partits que, teòricament, serien independentistes i, si la situació no es reverteix ben aviat, amenaça amb un cisma polític de incalculables conseqüències futures.
Els que han signat aquests pactes –i no m’estalvio d’assenyalar entre d’altres a Marc Castells- no han estat fidels a la demanda de la majoria política –de la que tècnicament en formaven part- introduint el virus de la desunió. No és la primera vegada que Marc Castells fa pactes “in the dark” amb els socialistes i potser va essent hora que els expliqués públicament. Però que s’afanyi a fer-ho perquè el poble ha aprés que unit i al marge de segons quins partits, és capaç de guanyar a l’Estat.
Quin sentit té donar la Diputació de Barcelona al mateix partit que ha privat dels seus drets polítics als diputats en presó preventiva, Junqueras, Rull, Turull, Sánchez i al senador Raül Romeva?
