Aquesta jove dissenyadora i fotògrafa igualadina va estar entre el 18 agost i el 4 de setembre a Gansbaai, Sud-àfrica, on va fer un voluntariat en una empresa d’ecoturisme i va aprofitar per fotografiar diverses espècies marines. A La Veu l’hem entrevistat per conèixer la seva experiència.
Per què vas anar a Sud-àfrica?
He fet un voluntariat que té relació amb l’eco-turisme i en concret amb la conservació del que s’anomenen els Big Five marins (els cinc grans), que són els taurons, les balenes, els dofins, les foques i els pingüins. Últimament aquestes espècies s’estan veient molt afectades pel tema del plàstic a les platges, la contaminació, etc. En definitiva, que els estem destrossant.
El que fèiem allà anava des de netejar la platja a curar pingüins. També acompanyàvem turistes amb el vaixell per veure aquests animals. Però com que on jo estava és una empres d’eco-turisme, tots els diners que es guanyaven es destinaven després a tractar els animals malalts.
Com trobes aquest voluntariat? Tenies clar que volies fer aquest?
No vaig anar a buscar expressament aquest, però el que sí que tenia clar és que volia fer alguna cosa amb els taurons. Des de petita que aquest animal és una de les meves passions, però no volia fer el típic d’anar a Àfrica i només pagar per posar-me en una gàbia i veure’ls, volia fer alguna cosa que m’impliqués més.
De petita, tenia aquella relació amb els taurons d’amor-odi. Suposo que em feien més aviat por per tot el que ens ensenyen a les pel·lícules i el que llegim, que sembla que els taurons siguin d’allò més dolents, però després, amb el pas dels anys vaig anar llegint i investigant i te n’adones del mal que ha fet la indústria de Hollywood amb aquests animals. Així que vaig decidir fer un voluntariat que em permetés treballar amb ells i al mateix temps fer unes fotos per tal que la gent els visualitzés com un animal en el seu hàbitat, no com un assassí.
És un dels llocs on hi ha més taurons Sud-àfrica?
Sí, i especialment de taurons blancs. Aquesta zona és un “punt calent” de pas de taurons ja que fan el recorregut des d’Austràlia fins a Sud-àfrica.
Tenies molt de temps per fer fotografies enmig de la teva feina al voluntariat?
Quan vaig arribar-hi no sabia el que m’esperava allà. Sabia què faria però no l’estona que tindria lliure ni res.
Normalment ens llevàvem a 2/4 de 5 i treballàvem fins les 6 de la tarda i llavors teníem lliure. El problema és que ja es començava a fer de nit a aquelles hores.
Explica’ns una mica el teu dia a dia allà.
El temps allà va una mica com li dona la gana, així que ens havíem d’adaptar. Dies que començaven amb un sol radiant els acabàvem tornant a terra abans d’hora perquè teníem onades de 4 metres.
El primer que fèiem després de llevar-nos era esmorzar i esmorzar bé. Quan t’estàs tantes hores al mar et deshidrates molt ràpid i per això era tan important menjar bé al matí. Un cop dalt del vaixell menjàvem a deshores, no ens n’adonàvem que les hores ens passaven volant.
Després preparàvem els vaixells per la sortida amb els turistes i abans de les 7 del matí ja érem al mar.
Quina era la teva feina un cop dalt del vaixell?
Potser queda malament dir-ho però una de les coses que més fèiem era recollir les vomitades (riures). La gent es mareja molt a alta mar! Més enllà d’això els assistíem en tot moment. Per exemple, quan apareixia un tauró ens encarregàvem d’explicar les seves característiques, els ajudàvem amb els neoprens, tenir un control de tots els taurons que vèiem per així tenir-los “censats”, etc
Vau tenir mai cap problema?
Algun o altre sí. Un dia, per exemple, a una turista li va agafar un atac de pànic al veure els taurons. Just abans de pujar al vaixell se la veia súper preparada, però un cop va aparèixer el primer tauró es va paralitzar.
També us vau emportar un bon ensurt quan un tauró va rebentar la boia de la gàbia on estàveu…
Sí… La gàbia és on es posen els turistes per veure els taurons. L’aguanta un sistema de politges i cordes que estan lligades al vaixell i està mig submergida, el suficient per poder posar-te posar sota l’aigua però també treure el cap per respirar. La gàbia està envoltada de boies per evitar el contacte del tauró directe amb les barres de la gàbia. Un dia, quan estàvem dins la gàbia, vam sentir un soroll sec i fort i de cop tot de bombolles. I clar, el primer que penses és que el tauró havia entrat. Per sort no va ser així i ens van treure ràpidament de la gàbia.
Tot i aquests ensurts, són tan perillosos com els pinten els taurons?
No, el que sí que són és curiosos. I la seva manera de descobrir com són les coses és mossegant. El problema és que una mossegada de tauró se’t pot emportar mitja cama! La veritat, però, és que no s’han registrat molts atacs ferotges de taurons. Et pot mossegar una vegada, però com que no li interessa se’n va.
D’on treies el temps per fer les fotografies?
Les podia fer mentre treballava. Vaig tenir la sort de fer-me bastant amb la gent d’allà i m’ho van permetre.
El meu somni és arribar a ser fotògrafa per a National Geographic i quan els ho vaig comentar em van dir que era una mica “comodí”, havia d’ajudar als turistes, però si apareixia un tauró em podia posar a primera fila i fer les fotos.
Era un somni per tu fer aquest viatge?
Portava fent guardiola vuit anys. Tenia els diners en un pot de vidre per anar a Àfrica. Així que aquest viatge m’ha servit per combinar els dos viatges, taurons i Àfrica.
És el projecte fotogràfic més ambiciós que has fet?
Aquest i un reportatge que vaig fer a Auschwitz. Aquest últim el vaig exposar a la Gaspar Camps i en vaig fer algunes xerrades també per explicar-ho a la gent.
Més enllà de l’experiència amb els taurons, entenc que t’emportes moltes coses de les vivències en un voluntariat…
És el primer voluntariat que faig i he quedat molt, molt contenta. He conegut gent de Luxemburg, Bèlgica, Ucraïna, Estats Units i Regne Unit.
Des de Catalunya ens imaginem Àfrica d’una manera molt diferent a la que realment és?
Sí, moltíssim. Tot i que Sud-àfrica està molt “europeïtzada”, és molt diferent. Per exemple, a mi em van perdre la maleta durant el vol. Tenia roba per un dia i la càmera i vaig voler a sortir a comprar alguna cosa de roba. Abans de fer-ho però, em van aconsellar que no sortís sola que era força perillós.
També em van xocar molt els districtes. Passes de veure la ciutat, amb edificis bonics a veure districtes tancats enmig d’un descampat, amb xeringues per totes bandes, cases caient a trossos…
El nivell de vida és molt diferent, per tant…
Ho puc resumir amb una història. La recepcionista del centre on cuidàvem els pingüins, de 19 anys i amb dos fills, feia l’aniversari i li vam regalar un tros de pastís. La noia es va posar a plorar perquè sempre mirava aquells pastissos i pensava en comprar-ne un tall però no li arribaven els diners per fer-ho. Quant a nosaltres, amb el canvi de moneda, ens va costar cèntims! Són d’aquelles coses que quan tornes a Catalunya penses que no tenim dret a queixar-nos tant com ho fem.
Algun record especial amb el que et quedes?
Un dia amb un amic ens vam escapar a una cala en què hi havia una posta de sol espectacular. Molt, molt b onica. Vam fer pícnic allà i el cel també era molt bèstia. Mai he vist un cel com el d’Àfrica. Vam arribar a comptar 24 estels fugaços, satèl·lits, etc… No ens ho esperàvem i penses: “quina passada!”.
Hi tornaràs?
Sense cap mena de dubte. El més aviat possible i el màxim temps que pugui. I vull tornar a Gansbaai perquè tinc la sensació que una part de mi s’ha quedat allà. La gent que vaig conèixer, els paisatges… És un viatge que m’ha canviat totalment la forma de ser i de pensar. Necessito tornar-hi de fet.
