Des de dissabte passat, l’enderrocament del Molí Paperer de Cal Guarro constitueix una deplorable i inequívoca pèrdua del què va ser aquella edificació del segle XVIII, de la Pobla de Claramunt, la icona d’una Indústria Paperera que va aconseguir posar l’Anoia al mapa; un autèntic i inexcusable esborrat, al capdavall, per al Patrimoni Industrial de tota la comarca anoienca.
Avui, i a títol personal, en tant que historiadora i periodista col·legiada, membre del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, i defensora acèrrima de la preservació dels elements que atorguen identitat al nostre Patrimoni arquitectònic; més enllà de sumar-me a les diverses manifestacions de lament (de veus públiques i acreditades), no puc més que remetre’m a un exercici particular de retentiva visual i memòria sentimental del que va ser aquest antic molí del segle XVIII, una indústria i una peça arquitectònica summament rellevant, per a elogiar -tal vegada massa tard- la seva longeva, meritòria i testimonial presència.
Si bé amb altres denominacions però popularment conegut com el Molí de Cal Guarro, aquesta edificació de mitjans del segle XVIII va passar a ser un dels principals centres de la producció de paper de Casa Nostra. Això és, en el marc de la comarca de l’Anoia, gràcies al cabal hidrogràfic del riu Anoia, es va estimar com a viable la construcció d’aquest molí, àdhuc la posterior proliferació d’altres assentats tots ells al llarg del seu recorregut fluvial; resultant que, en poblacions com La Pobla de Claramunt, Capellades i demés enclavaments locals, els molins paperers es convertissin -uns i altres- en pols industrials relacionats amb la fabricació del paper i les seves derivacions artesanals. Efectivament, llinatges familiars com els Guarro, els Romaní i els Coca, amb llurs respectius projectes empresarials, van impulsar i consolidar una riquíssima activitat industrial paperera arreu de la comarca anoienca.
Fonts històriques apunten a què: a partir de l’any 1720, i concretament el 1745 li va ser concedida a Francesc Guarro i Fontanelles, pertanyent a una nissaga familiar de la indústria paperera encapçalada pel seu pare, Ramon Guarro i Costa, a l’any 1698, a la mateixa riera de Carme, la llicència per a la construcció d’un molí al barri de La Rata, als límits de l’antiga propietat dels Coca, a la Pobla de Claramunt; una obra que data del 1749. Ben aviat, juntament amb el seu germà, a partir de l’any 1772 tots dos van obtenir, del rei Carles III, el títol de “Fàbrica Reial dels germans Ramon i Francesc Guarro”, amb els oportuns privilegis fiscals per a l’adquisició de matèries primeres així com per a la venda dels productes, fabricats al molí. El reconeixement a aquesta producció va portar aquesta tercera branca de la família Guarro a una notable expansió industrial no solament al nostre territori i més enllà de les nostres contrades, sinó també a Sud-Amèrica. Definitivament, aquesta propietat industrial, regentada per les successives generacions, va mantenir-se en actiu durant fins l’any 1860, essent Juan Guarro i Marí l’últim fabricant de paper de barba, a La Pobla De Claramunt. A partir d’aquest moment l’empresa traslladaria la producció al municipi de Gelida, amb la finalitat de dur a terme la fabricació de passaports i embolcalls de luxe.
Més endavant, i sense el propòsit que l’edifici passés en desús, altres empresaris paperers van arrendar les instal·lacions fins que va ser comprat, l’any 1931, per Francesc Forn i, posteriorment, venut a Jaume Creixell, el 1964; veient en aquest període una important actuació de renovació de maquinària destinada a la fabricació de cartró ondulat. Tanmateix, el tancament definitiu com a empresa paperera va produir-se a l’any 1982. Seguidament, la disposició i l’ús de totes les seves dependències ha estat compartit per les empreses Copasa i Unión Industrial Papelera, SA, aquesta última propietària en el moment actual.
Pel que fa a la seva arquitectura, el Molí de Cal Guarro, amb el seu perfil a tothora inconfusible, constituïa un exemple modèlic de l’arquitectura preindustrial orientada a la producció del paper fet a mà, una tasca molt activa fins al segle XIX. L’estructura arquitectònica, doncs, partint de supòsits híbrids i de caràcter domèstic, es dotava d’una estructura de planta rectangular, de dos pisos, integrant als baixos els circuits de l’aigua i, sempre, perseguint als nivells superiors la màxima obtenció de la llum i l’aprofitament dels efectes del vent. A més, tot i considerar la seva funcionalitat industrial, l’obra també compartia alguns elements estètics propis de l’arquitectura tradicional catalana, com és ara el portal adovellat i construït amb pedra i teula. En aquest sentit, els materials per a l’enginyeria constructiva procedien sobre tot de les pedres locals; mentre que les bigues eren de fusta i les cobertes a dues aigües (doble vessant) eren de teula àrab.
Amb una distribució interior dels espais expressament diferenciats a partir d’un esquema de comunicació vertical d’escales interiors, a la planta soterrània s’hi ubicava el molí hidràulic, els cubs o recipients de macerat. A un nivell superior, hi havia la maquinària artesana per a l’elaboració dels fulls de paper; l’altre nivell era l’espai de producció i premsat d’aquest, mentre que el pis de sota teulada es dedicava a l’assecador, amb una disposició seqüencial de finestrals alts i estrets oberts als quatre vents, que són els que havien de possibilitar una òptima circulació de l’aire, i sense sotmetre el paper -penjat als estenedors- als impactes de la llum exterior.
Les dades per a la confecció d’aquesta pagina són extretes dels arxius de la Diputació de Barcelona i de les publicacions de la Marta Bartrolí i Romeu, com a investigadora del Patrimoni local de La Pobla de Claramunt.
