El terme herència ens evoca invariablement als béns materials que ens poden deixar els nostres pares, oncles, avis… quan moren. Si has nascut en una família rica, tens més possibilitats de poder tenir una bona herència. Poca gent renunciaria a gaudir d’uns béns que ens venen llegats dels nostres pares, oncles o avis. Acceptar una herència però no és únicament acceptar un bé, és també responsabilitzar-se de fer-ne un bon ús i, llegar-ho als nostres descendents.
Darrerament, i a causa dels impostos que ha de suportar una herència, ha crescut molt el nombre d’hereus que hi renuncien. Però no és pas d’això, d’herències materials que ens poden costar una petita fortuna en impost de successions que vull parlar, sinó d’una herència que ens han llegat de forma gratuïta a tots nosaltres i que faríem molt bé si la gaudíssim a fons.
Em refereixo a l’herència cultural i lingüística (a més del seu exemple de fidelitat a la llengua catalana) que ens ha deixat la masquefina Carme Junyent. L’obra que ens deixa és gegantina. He repassat la seva bibliografia i em surten una vintena d’obres imprescindibles per entendre l’evolució de llengües, especialment les minoritàries.
Carme Junyent no es va ocupar únicament del català, sinó que va ser segurament la millor estudiosa de les llengües africanes en vies de desaparició a mans de les llengües colonials, especialment francès, anglès o afrikaner que, en ser l’idioma dels administradors colonials, arraconen sense pietat la llengua pròpia del país que ocupen… i espremen. Conscient d’això, Carme Junyent va ser dels fundadors del GELA (Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades) que és un referent universal.
Si en les entrevistes periodístiques que va concedir durant la seva vida -malauradament massa curta- va demostrar que no tenia pèls a la llengua, en els seus llibres és encara més clarificadora. Expressa, sense cap mena d’embut o filtre, el seu diagnostic sobre el futur de la llengua catalana. Es basa en un principi carregat de sentit comú i lògica. El futur del català depèn dels catalans. Si nosaltres no el parlem i, encara més important, no el lleguem als nostres fills i nets, en pocs anys deixarà de tenir parlants suficients per garantir-ne el futur.
Fa pocs dies que la vida de la Carme Junyent s’ha acabat, però la seva veu i el seu mestratge són vius. La vintena de llibres que ens va deixar escrits (gràcies Eumo editorial, gràcies La campana, gràcies Empúries…) són l’herència que tots els catalans hem rebut d’aquesta geganta de la llengua. Faríem molt bé si prenguéssim possessió d’aquest llegat, que no ens farà passar per hisenda a pagar impost de successions.
Ara mateix estic llegint “El futur del català depèn de tu” (La Campana), un llibre imprescindible i fàcil de llegir que té una frase final que ho resumeix tot: “Hem de tenir clar que aquesta és la feina que hem de fer els catalanoparlants inevitablement. I si no la fem nosaltres no la farà ningú. Si nosaltres no parlem català, no podem aspirar que els altres ho facin. Ens hi posem?”
Posem-nos-hi. Ràpid i amb força. Siguem dignes, tots plegats, del llegat de la Carme Junyent Figueras.
