Durant la primera meitat del segle XX, la situació política espanyola era com va definir Antonio Machado de “las dos Españas” irreconciliables la una amb l’altra. Allò va continuar amb els quaranta anys de dictadura militar franquista on l’Espanya, feixista i autoritària, dominava absolutament. La resta era carn de presidi pel sol fet de pensar.
A partir del 1975, amb la mort del general Franco, i no sense una llarga i dura lluita, la situació va millorar molt. Tant que el mite de las dos Españas va semblar que quedava enrere i com solució argumental per al cinema “progre” de l’època. Els dos grans partits s’enfrontaven amb una duresa més relativa que real, conscients que, votéssim allò que votéssim els ciutadans, res no canviaria. Sempre governarien o PP o PSOE amb el Rey com a gran protegit de tot el sistema.
Aquesta pau relativa es va trencar abruptament un 11 de març del 2004 enmig d’una campanya electoral, quan un grup gihadista va provocar 200 morts als trens de Madrid. El govern d’Aznar, implicat fins a les catxes en l’absurda guerra de l’Iraq, va voler carregar els morts a ETA, malgrat la reivindicació islamista i les notícies que venien d’Europa, confirmaven. La resposta del PSOE va ser atiar el govern perquè reconegués que havien estat islamistes els autors de la massacre. La campanya bruta per ambdós bàndols es va saldar amb la derrota electoral de M. Rajoy i va donar lloc a vuit anys de presidència de Rodríguez Zapatero.
Des d’aleshores la divisió entre els dos blocs no solament continua, sinó que a cada sessió de Las Cortes, empitjora. Estem tips de veure el lamentable espectacle dels diputats tirant-se els plats pel cap amb les corrupteles habituals que afecten al PP i també al PSOE. De tal manera que un escàndol pepero serveix per a tapar un escàndol socialista i a l’inrevés. És especialment dura la sessió quinzenal de control al gobierno on els diputats d’ambdós bàndols treuen els seus pitjors instints. I mai, absolutament mai, parlen de les necessitats de la gent que els paguem. Com diu la cançó:
Dos eran dos y ninguna era buena!
La lluita entre “las dos Españas” tapa els problemes reals de la societat. De la gent que ha d’agafar el transport públic per anar a treballar, a estudiar; la que necessita la sanitat pública; la que té assumptes legals entretinguts en una estructura judicial que pensa en clau política i desobeeix el seu deure constitucional de protegir als ciutadans…
No m’he sentit mai identificat amb cap de les dues espanyes i trobo malaguanyat el sou que cobren uns diputats que no treballen per a nosaltres, sinó que gasten el temps barallant-se com a porcs en una cort, per endur-se la major part de menjar. Però, a diferència del porc on tot s’aprofita, de les lluites salvatges dels diputats a Corts, el poble no en pot aprofitar res de res.
Catalunya, com Euskadi, Balears, València o Galícia, no queda exempta de les lluites partidistes que embruten la vida institucional espanyola. La tensió política creix dia a dia i el comportament de massa dirigents, diguem-ne autonòmics, s’assembla molt als dels seus congèneres espanyols. Per això no penso votar a cap candidat que faci de la baralla entre partits la seva única funció. Polítics caïnites no els necessitem per a res.
No podem deixar que la porqueria dels corruptes de les dues espanyes ens ho embruti tot.
