Ahir va ser Primer de Maig, el dia del treballador arreu del món occidental. Òbviament, les circumstàncies derivades de la devastadora Covid-19 el van fer especial, però no per això els sindicats han deixat de fer les habituals reivindicacions, en aquesta ocasió amb un punt més de força en tot allò que té a veure amb la necessitat de fer camí, mirant endavant, però de forma unida. Ara més que mai, possiblement.
Hi ha moltes veus, cada dia més, que avisen que encara no hem acabat de pair el tema sanitari i, en canvi, tot allò que hem viscut, que ha estat molt dur, no és res comparat amb l’allau que ens ve. Pot semblar impossible que amb només unes setmanes es pugui deteriorar tant l’economia, fins al punt de poder provocar un cataclisme que ja es compara amb el “Crack del 29” del segle XX.
Tenim unes estructures econòmiques molt deteriorades, és evident. Ara ja tenim clar, pels que encara eren escèptics, que vivim en un món global, universal, i allò que passa a la Xina, repercuteix de forma directa a l’altra punta del planeta en molt poc temps de diferència. Però també és cert que, com si es tractés d’una macabra comparació darwiniana, només sobreviuen els més forts, organitzats i poderosos. Per què hi ha països on el coronavirus amb prou feines ha fet mal? I per què Espanya, precisament Espanya, ha estat dels més perjudicats?
La resposta a aquesta pregunta pot fàcilment conduir a una preocupació important. Una fórmula per combatre-la és fugir dels clàssics interessos polítics i econòmics. Des del nostre territori comarcal, el més perjudicat de Catalunya, s’alcen les veus demanant unitat d’acció per definir un pla estratègic comú i executar-lo tots a l’una… i no des de la perspectiva dels de sempre. Aquesta setmana ja s’han sentit veus que no semblen haver entès res de res.
Cal que l’Anoia tingui una sola veu. I deixar-nos de servilismes, pors, interessos i prebendes. O ho pagarem molt car.
