L’anunci de la cessió a l’Ajuntament d’Igualada dels terrenys de l’antic Casal Interparroquial perquè s’hi construeixi una residència d’estudiants universitaris, i, de passada, la part propietària, el Bisbat de Vic, mantingui una part per permetre la construcció de pisos per a gent amb rendes baixes, és una excel·lent notícia i una bona solució.
Feia massa anys que aquell espai, en ple centre de la ciutat, s’havia anat degradant ràpidament sense que s’hi trobés una sortida digna, amb el perill que, alhora, acabés en mans d’algú amb ganes de fer una especulació fàcil. Afortunadament, no ha estat així. Aquell solar, pel qual tantes i tantes generacions d’igualadins han passat, serà de la ciutat.
El millor destí. A més, l’obertura d’un carrer ja previst en el Pla General d’Ordenació Urbanística, permetrà a l’Església poder gestionar la construcció i explotació d’una bona colla d’habitatges de protecció oficial per a famílies necessitades.
La bona predisposició de les parròquies de la ciutat i de l’Ajuntament hauria de tenir continuïtat en d’altres indrets de la ciutat -també en alguns punts de la comarca- i amb altres protagonistes.
Només a la capital de l’Anoia hi ha espais per tots coneguts que semblen viure el son dels justos, sense que se’n desencalli el seu futur, i en el mateix passeig Verdaguer.
Per exemple, l’antic edifici de Correus, o el dels Sindicats, indrets amb una clara vocació pública i de servei, i que l’administració estatal no vol, no sap o no permet que canviïn de mans. També la Caserna de la Guàrdia Civil, de la qual se’n desconeix quina classe d’utilitat té avui per a Igualada i l’Anoia, o, en l’àmbit privat, l’antic Hotel Ciutat d’Igualada, viva imatge de la decadència i la deixadesa.
L’entesa entre mans públiques i privades pot ser molt útil sempre que es faci amb sentit comú, transparència i amb una clara vocació de servei. Que no sigui l’última.
