Els impostos són un component fonamental en la gestió de les finances públiques de qualsevol municipi i tenen un paper crucial a la societat per diverses raons. Són una de les principals fonts -o la primera- d’ingressos per al govern, necessaris per finançar una àmplia gamma de serveis públics essencials, i per això són també una part fonamental de l’obligació cívica dels ciutadans. El pagament d’impostos és un deure ciutadà que contribueix al funcionament de la societat i al benestar comú. Però, com en tot, hi ha límits i cal utilitzar el sentit comú.
Aquesta setmana hem observat el desgavell en les primeres poblacions de l’Anoia que han aprovat les ordenances fiscals (impostos i taxes) per al 2024. Mentre algunes aproven una congelació dels tributs (Masquefa), d’altres fan un augment raonable (Calaf), algunes han tirat pel dret amb una proposta de pujada espectacular, com és el cas de Piera, governada per PSC i ERC, i Igualada, per Junts. Les dues ciutats més poblades de l’Anoia. L’argument no és altre que l’augment dels costos derivats de la guerra d’Ucraïna i la inflació conseqüent, que han obligat els ajuntaments a buidar més la caixa per pagar proveïdors i també més interessos als bancs que els deixen diners. Fins ara a un interès minúscul, tot sigui dit. Res a veure amb els ciutadans o les empreses privades, escanyades des de fa molt temps.
És un greu error presentar als ciutadans una proposta d’aquest calibre quan fa 5 mesos tot eren flors i violes a l’hora de presentar-se a les eleccions i anunciar grans projectes, i, després, ja escollits, aprovar-se grans sous i càrrecs de confiança. Si alguns projectes poden esperar, s’aturen. Si no hi ha diners, els sous públics de polítics i assessors es rebaixen. Primer és la butxaca dels ciutadans, abans que decisions mal pensades suposin encariments a les empreses i a les famílies, i, després, més atur i menys recursos per a tots.
Els votants no es mereixen ser tractats com ramats obedients i mesells. Rectifiquin.
